Intent d'homicidi amb rentadora

Acte I

No fa gaires diumenges, el meu gat Spawn estava tranquil·lament prenent el sol en el petit balcó que hi ha en el “meu” pis -poso meu entre cometes per no ofendre al propietari que el lloga-, quan va detectar alguna amenaça que el va fer entrar disparat cap al menjador. No vaig tenir temps de preguntar-me què li passava. Quasi al moment, va caure una tromba d’aigua, de tan sols uns segons, que va deixar l’ esmentat balcó fet una bassa. La roba estesa, la rentadora i trastos diversos que tinc per allà, havien quedat ben xops. 

Sense entendre res, vaig treure el nas pel balcó per veure que havia passat. Algú m’havia llançat aigua? Per l’olor a detergent, semblava procedent d’una rentadora... i sentia el soroll d’una que estava en marxa!

No vaig tenir temps d’indagar gaire més. Una segona tromba d’aigua va fer que imités el comportament que havia tingut el meu gat moments abans, fugint cap al menjador. Les caigudes d’aigua es van repetir cada cinc o déu minuts, durant una bona estona... i tot apuntava al meu veí preferit: el del pis de dalt. Ja he escrit sobre ell i els seus estranys comportaments més d’una vegada...

Malgrat que pocs moments abans de les inundacions havia pogut sentir al veí cantant i picant de mans, en una de les seves habituals jam sessions, quan vaig pujar per demanar-li si podria deixar d’ofegar-nos, no hi era. No va donar senyals de vida en tot el que va restar de dia. 

Interludi
Mentre tot això passava, l’única veïna d’escala que tinc em va picar la porta. Com no podia ser d’una altra manera, estava assabentada de tota la situació i tenia la manera de solucionar el meu problema: si forçava l’armariet on estan els comptadors elèctrics –tan sols tenen la clau la companyia elèctrica i l’únic propietari de tots els pisos del bloc- i em posava a remenar, podia aconseguir tallar el llum del veí problemàtic. Ni cal dir que no em va convèncer la seva idea. A l’acomiadar a la veïna i tancar la porta, em vaig preguntar quantes vegades havia posat en pràctica aquesta tàctica amb d’altres veïns...

Acte II

Al dia següent, per pura casualitat, em vaig creuar per les escales amb el veí de dalt. No es va poder amagar i va optar per negar-ho tot. Segons la seva versió, no hi era el dia anterior, no tenia la rentadora engegada i no sabia absolutament res del que li estava parlant. Segur que havia sigut un altre veí! Quan el vaig deixar, vaig pregar perquè, almenys, hagués captat el missatge per poder solucionar el problema.

Acte III

Una setmana exacta després, també en diumenge, van tornar les inundacions. Això va fer que avisés al propietari de l’edifici, el qual es va presentar a casa en cinc minuts –viu a prop-.  Sense pensar-s’ho, va pujar cap a dalt i, si o sí, va entrar al pis enganxant al veí en plena "rentadorada". Òbviament, tenia la seva pròpia galeria ben inundada i no podia negar res. A partir d’aquell moment, vaig sentir molts de crits i amenaces. Després, va baixar per explicar-me que el nostre veí “no gira del tot rodó”, però que li havia deixat les coses molt clares. Això sí, el va sorprendre que el rebés en calçotets i que, en cap moment, fes ni mig intent per posar-se alguna cosa.

Epíleg

Aparentment, després d’això tot es va arreglar... pel que respecta al “meu” pis. Fa un parell de dies vaig sentir com la veïna de davant cridava, en plena escala, al veí de dalt perquè ara era a ella a la que li havia inundat el balcó. Em sé d’ algú que es quedarà uns dies a les fosques... 

Accident!

A la llibreria, dos pares empenten dos cotxets, ocupats per les seves respectives mainades. Avancen badant en direccions oposades, com si fossin extres de la sèrie Walking Dead. Això no sé si és per culpa dels nostres prestatges plens de llibres, per interminables nits sense dormir o, simplement, perquè embadalir en determinats moments del dia forma part de la informació que conté el cromosoma Y.

De sobte, el món es torna una pel·lícula que passen a càmera lenta. El meu crit d’alerta no arriba temps i es produeix la inevitable col·lisió. Sento a un nen plorar. Remarco que el sento perquè, per molt que miro la seva petita cara, no veig cap reacció que indiqui que ho estigui fent. És un nen ventríloc! L’altra víctima de l’accident es limita a mirar cap a enlaire amb una expressió acusadora que té el seu pare com a únic objectiu.

Al final, els dos conductors novells es disculpen i segueixen el seus respectius camins. Malgrat el meu suggeriment, no veuen la necessitat de fer papers.

Potser seria una bona idea per a tots aquells que van a la recerca de muntar un negoci en temps de crisi, la d’obrir una autoescola per pares badoques. Potser una L, ben penjada a l’esquena, podria evitar molts d’accidents...  

Morro i por

Una parella d’adolescents es passeja per la llibreria. Sembla ser que la noia li ha de fer un regal al noi, i aquest no es talla suggerint el regal que pot fer. Li dona dues opcions: la primera, TOTS els números que han sortit del manga One Piece (66 número a 6,95 € l’exemplar).  La segona -més modesta per si, segons ell, “no li arriben els cèntims”-, TOTS els llibres que han sortit, en edició de tapa dura, de Canción de hielo y fuego - Juego de tronos (5 volums que van de 38 a 48 euros l’exemplar). Mentre que el noi fa un llarg discurs introductori del móns de George R.R. Martin i del manga en general,  la noia es va quedant blanca per moments. Alhora, a mi em ve al cap que, quan tenia l’edat d’aquesta parella, havia d’estalviar el que em donava la meva mare durant dues setmanes si un diumenge volia anar al cinema... 

Marxen i, acte seguit, arriba una família que em fa sentir por cada cop que apareixen. Està formada un pare, una mare i dues nenes de diferent edat, però clòniques. Aquestes darreres, sempre van vestides exactament de la mateixa manera amb un conjunt on mai falten una diadema i –atenció, que esgarrifa- un abric de pells. També crida l’atenció que, malgrat que la més gran no té més d’uns set o vuit anys, no són gens inquietes. De fet, no les he sentit parlar mai i, amb prou feines, es mouen. Sempre estan una al costat de l’altra, en paral·lel, i es limiten a mirar fixament, amb cares molt serioses. Recorden a certa escena famosa d’ El resplandor de Kubrick, però fent més por.

Per la seva banda, el pare i la mare sempre enlluernen amb una vestimenta on sempre predomina el blanc, normalment perquè tots dos porten pantalons d’aquest color. Com no pot ser d’una altra manera, la dona també fa ús d’un –extremadament odiós- abric de pells que està perfectament conjuntat amb el de les seves filles, i que també sembla infinitament car. Per acabar-ho d’adobar, es pentina com l’Amy Winehouse i es maquilla com la Morticia Addams. A l’igual que les seves filles, tampoc parla. Mai s’ha dirigit a mi cap altre membre de la família que no fos l’home...

Com és habitual, em compren tres diaris que agafa l’home i un parell de revistes que, en silenci, apropa la dona.

En fi, que després de dues intervencions i d’acomiadar-me d’unes amígdales que han donat guerra fins l’últim moment, he tornat.

Sending out an S.O.S

Quan era petit, tenia als meus pares desesperats. No feia més que agafar angines, una darrera l’altra. Sempre estava amb febre al llit sense poder menjar gaire cosa. Els metges d’aquells temps van provar tot tipus de medicaments en mi, fins que van arribar a la conclusió de que la solució passava per operar-me.

A l’últim moment, quan ja tenia dia i hora de quiròfan reservats, els meus pares em van portar a la consulta privada d’un metge del qual tan sols recordo dues coses: que s’estava a punt de jubilar perquè era ja gran, i que es va emprenyar molt amb els seus col·legues de professió al veure el meu estat. Li va dir als meus pares que jo no necessitava operar-me ja que, l’única cosa que em passava era que els tractaments que jo havia seguit eren inadequats. Així, em va receptar uns supositoris –una caixa groga i vermella de marca “Momentol”-, unes vitamines i va insistir als meus pares en que mengés molt de iogurt. Era igual si la meva gola no em deixava empassar res més, podia fer els àpats a base del producte làctic.

L’operació es va anul·lar i el tractament va funcionar. No vaig tornar a agafar angines... fins 30 anys després.

En l’actualitat, he patit la repetició de la història. Porto ja dos anys agafant angines cada 3-4 setmanes i demà, després d’any i mig de llista d’espera -gràcies senyors Mas i Rajoy per deixar la Seguretat Social en el seu estat actual-, per fi m’opero.

Una vegada he arribat a aquestes alçades, m’agradaria preguntar-vos una cosa: algú té alguna taula ouija per poder comunicar-me amb el metge que em va curar fa 30 anys? Que tingui una bona cobertura, ja que tan sols tinc 24 hores per poder evitar l’operació. Gràcies!    

"El padrino" i l'AMPA

Ahir a la nit, un canal de televisió va tenir el bon gust d’emetre El padrino i El Padrino II, seguides. Malgrat que tinc la promesa amb mi mateix de no veure cap pel·lícula que estigui tallada per anuncis –més que res, perquè fer-ho sol suposar acabar “gaudint” d’una jornada maratoniana d’anuncis amb trossos de peli-, no vaig poder-ho evitar: em vaig quedar enganxat en el sofà i vaig marxar a dormir molt tard. És d’aquelles coses que no te n’adones que fas fins que ja és massa tard -en aquest cas, literalment-.

Com no podia ser d’una altra manera, dur a terme tal acció ha comportat les seves conseqüències. Una d’elles durant la nit: he dormit molt poc i gens bé. En Michael Corleone s’ha colat entre els meus somnis i no he fet més que veure cotxes que explotaven i Pacinos xungos. Quan m’he despertat, quasi he donat gràcies per no trobar-me amb… bé, suposo que tothom recorda l’escena del cavall.

Durant la resta del dia, m’he arrossegat com he pogut a causa de la son i del cansament. Això sí, amb la punyetera musiqueta de la pel·lícula al cap. És estrany que, en aquestes condicions, no hagi protagonitzat el següent diàleg, amb alguna de les mares que m’ha vingut a buscar llibres de text pel seu fill:

- De quin col·legi ve?
- Del Tocalapera.
- És de l’AMPA?
- No... però vull ser-ho.
- Molt bé... aquest és el full d’inscripció. Una vegada l’emplenis, no hi haurà marxa enrere. Passaràs a ser de les nostres, de la nostra família... i els membres de la família s’ajuden. Ara et faré un favor i pagaràs menys pels llibres que educaran als teus fills. I fent això seré feliç perquè tu ets feliç. Potser algun dia hi haurà algun altre membre de la nostra família que es trobarà en una posició semblant a la teva... i necessitarà que li tornis el favor. Potser fins i tot et demana que reciclis llibres i li donis allò que avui compres, gastant tot el que has guanyat amb el suor del teu front.

Però tu no tindràs cap dubte. Ho faràs perquè has signat el paper i ja ets una de les nostres...

En fi, que faré bé en anar-me avui a dormir sense veure la tele.

P.S: Deixant les conyes de banda, amb els temps que corren, és vergonyosa la despesa increïble que han de fer els pares en llibres i material de col·legi. L’educació és i sempre hauria de ser un dret, no un luxe. 

Per poc...

Lloc: Una llibreria

Protagonista: Una mare anònima.

Fet: De vegades, un discurs molt currat es pot fer malbé en l’últim moment…

  

- Vols que et compri un Naruto? No creus que, amb catorze anys, hauries de començar a llegir coses més serioses? Podries donar un cop d’ull a autors clàssics de la nostra cultura que, a nivell de creixement personal, t’aportaran molt més que qualsevol còmic -estranger- dels que et compres. Ja veuràs... (Dirigint-se a mi) Escolta, noi! Què tens de l'ALBERT Pla?

Einstein relativitzat

Ahir un client va estar, durant una bona estona, parlant-me sobre la teoria de la relativitat d’Einstein. No va ser cap impediment per a ell no tenir gaire idea sobre el tema. El discurs de ciència –ficció- el vaig haver d’aguantar igualment.  

(Incís: En aquests casos, aplico la tècnica d’anar assentint amb el cap de manera repetitiva, alhora que sento una veu interior que plora, crida i es desespera preguntant què hauré fet en una vida anterior.) 

Quan va acabar, l’home es va acomiadar donant-me la mà, mentre em deia que es notava que jo era un home versat. Acte seguit,  va anar a la llibreria gran a repetir el mateix procés amb el meu company Jordi Ignasi.

Avui, penso en tot el que em va estar dient sobre “la possibilitat que hi ha de que en un futur es recuperin les ones de so del passat per poder escoltar les converses dels nostres pares i, fins i tot, de Déu”. Tenia tota la raó i no cal anar al futur per esbrinar-ho: malgrat que ja ha passat tot un dia des de que va marxar, encara puc sentir el gran rotllo que, pacientment, vaig haver d’aguantar. Un més.

P.S: No em feu cas si ric histèricament quan em pregunten si ha sortit ja el cinquè volum en castellà de “Canción de hielo y fuego” (rústica). Ho he de repetir 300.000 vegades al dia i, de vegades, pateixo alguns moments de crisi: surt el dia 13 de juliol. 

Dos casos més d' "Els jocs de la fam"

Encara que potser no ho sembli, no tinc res en contra de la trilogia d’ “Els jocs de la fam”. És més, deixo constància de que, segons m’han dit –jo no l'he llegida-, és una lectura que enganxa i passa bé.  Malgrat això, els seus compradors solen ser especialistes en fer coses inesperades. Us explico, tan sols, dos dels últims casos:

Cas 1

Una noia de 14-15 anys s’apropa als llibres, acompanyada de la seva mare...

- Mira mama! “Els jocs de la fam”!

- Quin llibre és?

- Aquest! Me’l compres? Si us plau... – dient això, la noia agafa un dels exemplars del primer llibre i dona a la mare.

- És aquest? No sé... deixa’m veure quin tacte té... és molt important comprovar quina sensació et donen els llibres abans de comprar-los! – acte seguit, la dona comença a acariciar la coberta del llibre. La seva filla espera amb la respiració continguda. Jo semblo un dibuix animat al qual li surten signes d’interrogació damunt del cap. – Ok. Té bon tacte! Te’l pots comprar!

I així és. 

Per si algú s’ho pensa, la mare no era invident ni res de semblant. Tan sols tenia una manera diferent de comprar llibres.

Des d’aquell moment, intento acariciar els llibres per veure que em transmeten... però l’única cosa amb la que em trobo és amb alguna que altra capa de pols. No li acabo de trobar el què...

Cas 2

Dues noies, també d’uns 15 anyets, agafen el primer llibre de la trilogia i me’l venen a pagar. La jove compradora mira el seu moneder i decideix treure una targeta de crèdit rosa, mentre la seva amiga exclama: “Alaaaaa! Què xula!!”. Agafo la targeta, miro que correspongui el nom que hi consta amb el DNI que m’ensenya i faig ús del datàfon. Fins aquí, tot normal. La crisi arriba quan l’aparell em demana el PIN de la tarja. En lloc de marcar-lo, la noia treu el seu mòbil d’una motxilla que portava penjada a l’esquena i fa una trucada. Jo no entenc el que està fent. El datàfon comença a queixar-se  perquè ningú marca el PIN. Insisteixo dient “em... el número secret?” i la noia em fa un gest amb la mà, deixant-me clar que el datàfon i jo hem d’esperar:

- Papaaaa! He utilitzat la targeta nova que m’he fet però se m’ha oblidat el PIIIIN. No el sabries tu?... Sí, el número que m’ha donat el baaanc... I jo que séeeee... Que utilitzi la vella? Però jo volia utilitzar la novaaaa!... Però... Vaaaal.

Finalment, maleint el món per la injustícia, la noia es resigna i em paga amb la targeta vella.

Qui menys et fa sospitar...

Qualsevol persona que treballi a algun tipus de comerç, tard o d’hora es troba amb algú que vol evitar la part d’haver de pagar, a l’hora d’emportar-se allò que li agrada. De vegades, són casos evidents que es delaten a si mateixos. Per exemple: si tenim la sensació de que una persona que no coneixem de res es mostra excessivament simpàtica amb nosaltres, i intenta allargar artificialment una conversa que no té sentit, pot ser una errada pensar que aquella situació és deguda a que la samarreta nova que ens hem comprat ens queda molt bé. Per molt que la nostra parella o la nostra mare hagin insistit molt en aquest sentit, cal donar un cop d’ull al voltant per veure si no hi ha una segona persona a l’extrem oposat de la botiga que es va engreixant a cada segon que passa, sense menjar res.

Això són els casos evidents, però n’hi ha d’altres...

Diumenge passat, una dona gran que acabava de sortir de missa -tenim una església quasi al costat-, va entrar a la llibreria. Mentre jo anava despatxant gent, es va quedar una estona mirant les revistes. Poc després, es va apropar a la caixa i em va posar a sobre del taulell un Punt. El problema es que de seguida em vaig adonar de que era un Punt més gruixut que els altres...

Com que moltes vegades els suplements del Punt “salten” al col·locar els diaris, en un primer moment em vaig pensar que aquest era el cas i que m’havia equivocat col·locant dos "Presència" en un mateix exemplar. Ni de conya em podia imaginar que em trobaria amb un Hola, un Lecturas , un Pronto i un suplement dominical d’El País, a l’obrir-lo. Sense que em donés temps de dir res, la dona va exclamar:

-         Ui! Es que... com que sé que els diumenges els diaris porten coses, jo em pensava que avui anava amb tot això!

Acte seguit, vaig continuar una estona més al·lucinant i sense paraules...

Temps de fulles

El que m’ha passat avui és, com diria en Barney Stilson, llegendari. Una noia jove estrangera -probablement, estudiant del programa Erasmus- ha entrat a la llibreria. Sense presentar-se ni res, m’ha dit (barrejo català, castellà i guiri, tal i com ha fet ella):

- Perdón, folles?

- Què???

- Sí... folles... 

- Insisteixo: QUÈ????

- Sí... folles... nada en folles... ¡para escribir!

- Eh!... Ah!! FULLES!!... Amb u!!... O sigui FULLS!!... M’estàs demanant FOLIS!!!

- Sí, eso... que he dich... (crec que he pogut sentir el “click” que s’ha fet al seu cervell i que ha fet que es tapés la boca amb la mà) OOOH!!

- Em... doncs no. No tinc folis. Millor que demanis FOLIS la pròxima vegada! 

- ¡Perdona, perdona!... Es que no domino bien... ¡¡Qué vergüenza!!... AAAAARGH!!!

I així, assajant el vermell radiant que adquirirà aviat, quan vingui la calor de veritat, ha marxat de la llibreria. Cal dir que jo m’he contagiat una mica, de tanta vermellor... 

Per un moment, al meu cap han ressonat les paraules que, cert idiota que coneixia, pronunciava cada cop que explicava alguna de les seves aventures d'estiu: "¡Si es que en verano, las guiris vienen a lo que vienen!"

Dear american friends...

Avui m'he entretingut mirant les estadístiques d'aquest bloc. Entenc que hi hagin algunes visites soltes, procedents de països estrangers, que puguin haver accedit a la pàgina per error, però... es que quasi la meitat de les visites que hi consten, procedeixen dels Estats Units!

- Conclusió 1: La gent està piratejant la seva IP, per alguna fosca raó.

- Conclusió 2: S'està fent un estudi sociològic a alguna universitat nord-americana de prestigi, prenent els meus escrits com a base.

- Conclusió 3: Els nord-americans, no tan sols no tenen ni idea de geografia, sinó que també es perden, de forma massiva, per la web.

En tot cas... eh... thanks to my american friends. Up the apple pie!

Quatre clients

Per on començo?  

Client 1: 

Tots els matins de diumenge, sóc l’encarregat d’obrir la llibreria petita que queda just davant de la principal. Allà venem els diaris, les revistes, els còmics, els llibres de butxaca i la ciència ficció. Malgrat que únicament obrim la “llibreria gran” un diumenge a l’any –el que cau just abans del dia de Nadal -, cada setmana hi ha algun client despistat que es sorprèn al trobar-la tancada . El problema es quan aquest client no s’ho pren bé... com va passar tres setmanes enrere: 

- Perdona, no teniu la llibreria principal oberta? 

- No, els diumenges no s’obre. 

- Però... es que al cartell d’horaris posa que sí que s’obre! 

- No. Al cartell d’horaris s’especifica que obrim els diumenges de 9 a 13,30, únicament aquesta part. La de revistes, diaris, còmics, butxaca... 

- Això no es veritat! Mira! T’ho demostraré... – dient això, el client indignat es va dirigir cap al cartell d’horaris... i, evidentment, es va trobar amb la especificació que ja li havia comentat. Podria haver acceptat que no s’havia fixat bé o que no s’ho havia llegit del tot, però va preferir recórrer a la “pataleta” – Però... això és publicitat enganyosa! 

- Perdoni? 

- És evident! Les lletres on s’especifica que tan sols s’obre la secció de diaris i còmics són més petites que la resta! 

- Home... són més petites perquè conté una frase més llarga que la de “diumenges i festius”... però, tot i així, la font és molt gran i es veu a simple vista. No és precisament lletra petita... 

- Continuo dient que és publicitat enganyosa! 

- Perdoni... vostè sap que la publicitat enganyosa es fa per treure un benefici, no? De veritat creu que guanyem alguna cosa fent venir a la gent els dies en els que la llibreria està tancada? 

 I així, sense saber ben bé que contestar -però sense deixar de rondinar-, va marxar.  

Client 2: 

Una noia arriba a la llibreria i em demana “un triangle”: 

- Un triangle?... què vols dir exactament? 

- Doncs això, un triangle... - alhora que parlava, em feia un gest on dibuixava un triangle equilàter, unint el dit gros i l’índex de les dues mans. 

- Et refereixes als triangles de cotxe? 

- No. Triangles d’aquells que serveixen per mesurar. 

- Com? 

- Ja saps... hi ha les regles, les escaires, els triangles... 

- Ah! Vols un cartabó! 

- Això! 

- Doncs hauràs d’anar a una papereria... però demana un cartabó! 

Client 3: 

Un clàssic portat a l’extrem: 

- Perdona, em podries aconsellar un llibre per a algú que no li agrada llegir? 

- (Sight) Quines aficions té? Què li agrada? Quina edat té? 

- Té disset anys. Se m’havia acudit que li agrada molt el videojoc World of Warcraft... no tindries algun llibre sobre això? 

- Doncs sí. Han sortit alguns llibres de World of Warcraft... 

- Però... són llibres per llegir? 

- Sí... normalment, solen servir per això... 

- I no tens alguna cosa amb menys lletres? 

- Amb menys lletres? Bé estan els còmics... però crec que ara mateix no en tenim... 

- No, això no. Voldria alguna cosa de World of Warcraft amb menys lletres que un llibre o un còmic... 

- Em... doncs com no sigui el mateix joc... 

 Client 4: 

Des de que hi ha el boom d’ Els jocs de la fam, podria escriure tot un llibre... ahir em vaig trobar amb un altre exemple, amb una altra adolescent: 

- Perdona, em podries dir quina versió d’Els jocs de la fam està millor? La catalana o la castellana? 

- Et refereixes a quina és la millor traducció? 

- No, em refereixo a la història. Quina està millor? 

- Eh... bé, no m’he llegit cap de les dues versions i no sé les llicències que poden haver pres els traductors... però com que no he sentit denúncies de l’autor al respecte, dubto que hagin canviat la història. És la mateixa , triïs la versió que triïs... 

Ara tan sols espero que a la versió castellana no sigui la dolenta la Belén Esteban, mentre que a la catalana estigui darrera de tot el flautista d’una cobla sardanista...

Un raonament per la posteritat...

- Jo prefereixo les edicions de butxaca a les grans ja que són més ràpides de llegir.
- Vols dir? Però si em sembla que tenen, exactament, el mateix contingut...
- Ja... però, al ser edicions més petites, es llegeixen abans.

Diàleg entre dues adolescents anònimes, just abans de comprar un exemplar d' Els jocs de la fam (en butxaca, obviament).

LLibreria 22. 14 d'Abril de 2012.

Regals d'urgència

És un clàssic de cada diumenge. Just abans d’anar al dinar al qual han estat convidats, hi ha persones que van a la recerca de qualsevol establiment que puguin trobar obert, per comprar algun regal que els pugui fer quedar bé. Busquen una solució d’urgència que puguin portar embolicat en paper de regal i, així, poder sortir del pas.

Aquest matí he rebut a una parella de mitjana edat, extremadament mudada, que tenia aquest mateix pla. Com sol ser habitual en aquests casos, han entrat a la llibreria mirant a esquerra i a dreta, posant la mateixa expressió que posarien si s’haguessin perdut en plena selva. Després de passar per davant del mostrador i d’ignorar la meva salutació, han començat a agafar consciència de que, potser, haurien de regalar un llibre. No hi havia gaires opcions més. De sobte, la dona ha agafat un de qualsevol (en aquest cas Les veus del Pamano de Jaume Cabré) i s’ha dirigit a mi:

- Escolta, noi: aquest llibre li agradarà a la meva sogra?
- (Sense reprimir-me) No tinc ni idea, senyora. La veritat és que no conec a la seva sogra! Aquest és un molt bon llibre que agrada a molta gent, però... saben quin tipus de literatura sol llegir?
- No...
- Em poden dir algun llibre que s’hagi llegit i li agradi?
- No...
- Espera! –ha intervingut el fill de la dona a la qual estava destinat el regal – Crec que li agradava la novel·la històrica!
- Quan diu novel·la històrica... es refereix a que es basa en fets reals o a una novel·la romàntica situada en el passat?
- No ho sé... crec que una vegada va comentar alguna cosa de que li agradava aquest tipus de novel·la... però no sé ben bé a què es referia!
- Eh... home, Les veus del Pamano és una novel·la històrica que...
- Doncs ja està bé! – m'ha tallat la dona – Ens el quedem! Embolica’l que arribem tard! – suposo que en aquell moment no he fet gaire bona cara perquè, al mirar-me, la senyora ha canviat la seva expressió i ha afegit un “si us plau”.

I així ha passat un altre matí de diumenge (amb molta son per culpa del canvi d’hora)...

Qui era aquella noia?

Aquest text el vaig escriure el 8 de desembre de 2006, i va sortir publicat en el Fila 3 d'aquell mes. Fins ara, no me l'havia tornat a mirar. No tenia ganes. Avui, el recupero sense canviar ni una coma...

Us heu trobat mai amb una cara que, malgrat que us és molt coneguda, no l’acabeu de localitzar? Això és el que em va passar l’altre dia. Era mig matí, quan vaig veure una noia que m’era molt familiar. Tot i que sabia quine era el seu nom, i que era un any més petita que jo, no recordava exactament de què la coneixia.

Al principi, vaig pensar que era algú que havia coincidit amb mi en algun club de bàsquet, durant l’època en la qual encara jugava. Potser era una d'aquelles jugadores que veia sovint pel pavelló de Salt quan jo entrenava. Juraria que havia fet amb ella alguna broma o creuat quatre paraules... però no. Sabia que no la coneixia d'això.

Acte seguit, vaig intentar esforçar-me una mica més i, durant uns moments, em vaig convèncer de que potser sí que la coneixia del bàsquet, però no de jugar en el mateix club. Estava quasi segur que era la entrenadora d’un equip rival en concret, de l’època en la qual jo entrenava a un grup de nois de 10-11 anys. Havíem parlat alguna vegada quan ens havíem enfrontat i em queia bé... o no? No, definitivament no. Aquella era una altra.

Durant unes hores em vaig donar per vençut, però sabia que no trigaria en pensar en ella. Sempre he tingut molt bona memòria i, quan em trobo amb aquest tipus de situacions, reconec que m’obsessiono una mica... fins que acabo d’encaixar totes les peces.

Així, durant la tarda d’aquell mateix dia, vaig el·laborar una nova hipòtesi: a aquella noia la tenia vista perquè era la dependenta d’alguna botiga, a la qual jo anava sovint. No acabava de recordar quina era, però em sonava el seu somriure després d’haver-me despatxat... no... tampoc era això. No sabia com, però sentia que cada vegada m’allunyava més de la veritat.

Finalment, va arribar la nit. Es diu que quan tenim una mica de són, estem en un estat on la nostra ment està més oberta a les idees, gràcies a que ens comencem a posar en contacte amb l’inconscient. Molts són els que afirmen que alguns invents s’han ideat a altes hores de la matinada per aquesta raó. Fins i tot, hi ha escriptors que prefereixen escriure quan es fa fosc al·legant aquest motiu. A mi em va servir per saber, d’una vegada per totes, qui era la noia que havia vist pel matí. La tristor que vaig sentir, m'ho va confirmar.

Quan anava a l’institut, no em fixava gaire en les noies que eren més petites que jo, ja que les veia "massa infantils". Dit d'una altra manera, jo era un adolescent més que anava a la recerca de la noia que tenia idealitzada dintre del meu cap. Això va suposar moltes regles, impedimentes i un parell d'amors platònics.
No obstant, va haver una noia que em va cridar lleugerament l'atenció quan la vaig veure per primera vegada. Era la mateixa que, en el present, m’havia fet rutllar el cap durant tot el dia. No es tractava ni de la noia més maca, ni de la més espectacular del seu curs, però tenia alguna cosa...

Un parell d'anys després, quan jo ja estava en el meu últim any d'institut i anava deixant enrere manies com la de no agradar-me les noies "més petites", vaig coincidir amb ella durant tot un any a una classe. Jo havia estat molt despistat durant el curs anterior -un altre amor platònic-, i havia de recuperar un parell d'assignatures. La noia, s'havia assegut just darrera meu durant algunes classes puntuals. Fins i tot, li havia fet alguna broma o -coses de ser el "recuperador"- l'havia ajudat amb algun exercici. Malgrat això, era molt tímida... i jo encara més. Vaig tenir molt poc contacte amb ella i, per aquesta raó, no l'havia reconegut malgrat saber el seu nom. Això sí, continuava tenint aquella mateixa cosa que no podia explicar, però que m’havia cridat l'atenció la primera vegada que l'havia vist.

La darrera vegada que la vaig veure va ser durant aquell matí, quan sortia de l’enterrament de la meva avia. En una de les làpides que hi havia al meu voltant, vaig veure la seva foto, el seu nom i l’edat que tenia a l’hora de morir: tan sols 25 anys. La tomba del costat em va donar la pista de que ja no hi era amb nosaltres a causa d’un accident, ja que pertanyia a un noi d’edat molt semblant que també havia mort durant el mateix dia.

La mort ens sol dir a cau d’orella que nosaltres encara estem vius i que hem d’aprofitar el nostre temps, però, per alguna raó, de vegades no la volem escoltar. Preferim ficar-nos dintre d’una bombolla on donem importància a coses que no en tenen. És evident que ens equivoquem.

El misteri de les monedes de 10 cèntims

Des de que estic a la llibreria, hi ha una qüestió que em té molt intrigat. Hi ha gent jove –generalment del gènere masculí- que, quan ha de pagar un llibre de 7,95, 8,95 o 9,95 euros, em dóna un bitllet de 10... més una moneda de 5 cèntims. Quan ho fan, sempre em quedo donant-li voltes al cap...

Per quina raó fan això? Què tenen les monedes de 10 cèntims que no tenen les de 5?... És cosa del color? Hi ha racisme cap al color coure?... O és per la mida? Potser, al ser més petita, consideren que la moneda de 10 té una figura més cuidada i estilitzada que la de 5, a la qual veuen massa “grassa” pel valor que té.

Fa un parell de dies, un d’aquests nois es va superar. Per comprar un llibre que valia 7,95 €, em va donar un bitllet de 10 i dos monedes: una d’1 euro i l’altra de 5 cèntims. Sense poder-me reprimir, em vaig mirar les monedes i li vaig dir:

- Perdona, però no ho entenc. Per què em dones això? Què vols que et doni de canvi?

El jove client es va mirar les monedes i, després de pensar-s’ho durant uns segons, em va contestar:

- Eh... no... em... ho feia perquè em donessis... (pausa dramàtica mentre es tornava a mirar les monedes)... una moneda de 10 cèntims!
- Ok... i la moneda d’1 euro?
- Eh... ostres!... sé que era per fer canvi, però ara... (una altra pausa dramàtica que deixava sentir les broques del seu cap donant voltes)... uix!

Recomanació: fer classes de “repàs de càlcul increïblement bàsic” a les universitats, recolzades amb vídeos de Barri Sèsam. Les calculadores, els ordinadors i, sobretot, l’estat d’ ”empanament” present a algunes edats, la fan imprescindible.

Kim i el pedant

Avui he reviscut el moment Polseres Vermelles de fa uns mesos, però amb un client molt més desagradable. Un home molt pedant m'ha demanat el llibre "Kim de la India":

- "Kim de la India"? Ah! Es refereix al "Kim" de Kipling...
- No, "Kim de Kipling", no. "Kim de la India"! És un llibre conegudíssim!
- Em... jo volia dir el llibre "Kim", de l'autor Rudyard Kipling. El mateix que va escriure "El llibre de la selva"... "Kim de la India" no és una pel·lícula antiga?
- No, no... res a veure. No és una pel·lícula. És un llibre que es diu així. Sembla estrany que treballant en una llibreria no el coneguis!

Amb ganes d'insultar al client, miro a la base de dades de la llibreria i no surt res per "Kim de la India". Miro per Internet i trobo que és el nom, en castellà, d'una pel·lícula d’Errol Flynn, que adaptava... exacte! El"Kim" de Kipling! Li explico tot això a la il·lustrada persona que tenia davant. Tot i així, no queda del tot convençut:

- Doncs jo estic segur de que era "Kim de la India" i no "Kim"...

A l’Índia no sé, però a la m**** si que he tingut moltes ganes d’enviar al client!

Persones massa grans

Diàleg que va tenir lloc ahir a la llibreria, entre un client i jo:

- Perdona, sabries aconsellar-me un llibre per a una persona gran, que sigui àgil de llegir? Es que no aguanta gaire temps amb la lectura...

- Doncs suposo que el més indicat seria un best-seller. Saps més o menys quins temes li agraden? És home o dona?

- És home... però estava pensant que potser estaria millor regalar-li algun tipus de còmic... i ja seria ideal que no hagués d’estar gaire temps llegint per arribar al final de la història. No tens algun còmic que expliqui una història a cada pàgina, per exemple.

- Una recopilació de tires còmiques. Sempre són divertides de llegir i, evidentment, molt àgils.

- Sí! Les tires còmiques serien ideals! Quines tens?

- A veure... per a una persona gran potser és millor alguna tira clàssica... quina edat té exactament?

- 25 anys.

- ...

L'edat del client era també de vint-i-pocs anys. I jo pregunto: en casos així, podria arribar a ser justificable l’ús de la violència?

Els follets encara deixen monedes

Avui és un d'aquells dies que tothom ha decidit pagar el seu diari amb un bitllet de 50 euros. Absolutament TOTS es lamenten perquè diuen no tenir res més petit. Com és habitual en aquests casos, en el moment en el que em deixen sense bitllets -que no siguin de 50- i he de fer ús de molta moneda per tonar el canvi, es produeix el miracle. De sobte, tots els clients comencen a trobar en les seves butxaques unes monedes soltes que sumen l'import exacte. Es mostren molt sopresos perquè la xatarra apareix allà, com si fos per art de màgia. I encara hi ha gent que dubta de l'existència dels follets...

El nou repartidor

Des de fa unes setmanes, arriba a la llibreria un repartidor nou de revistes. És una mica especial. Bé, en veritat és MOLT especial.

El primer dia que me’l vaig trobar ja em va deixar una mica aturat. Es va dirigir a mi, com si em conegués de tota la vida, i em va donar tot un discurs sobre uns còmics, que ara no recordo. Deu minuts de discurs. Mentrestant, jo intentava atendre als clients que anaven arribant. Acostumat als repartidors (normals) que arribaven sempre atabalats, perquè havien de passar per cent mil llibreries en temps rècord, era tot un canvi.
Això era al principi. Ahir divendres ja es va destapar del tot. Al deixar les revistes va començar la paranoia:

- Escolta, tu sabies que abans la Terra tenia dues llunes?
- Com?
- Sí, home. Fa poc que ho han descobert els científics. La terra tenia un segon satèl·lit que va xocar contra la lluna i va quedar destrossat. Com a conseqüència, es van formar diversos meteorits que van anar cap a la terra. Un d’ells era molt gran i va fer que s’extingissin els dinosaures.

En aquell moment, hauria d’haver contestat alguna cosa semblant a aquesta:

- Ah! Això és realment interessant! Bé, ja ens veurem la setmana vinent!

En lloc de dir això vaig contestar d’una altra manera. Després ho vaig lamentar profundament:

- D’on has tret això? Si, tan sols per començar, hi ha més d’una teoria sobre la extinció dels dinosaures. La del meteorit que va caure a la terra, és tan sols una d’elles...

Acte seguit va seguir tota una conferència “científica” que no sé quant va durar. Segons ell, no sé quins astrònoms havien descobert el següent:

Lluna 2 xoca amb lluna. A lluna es formen muntanyes, perquè s’aixeca la terra. Per culpa de la força de l’impacte, perd la seva forma d’esfera perfecta i queda ovalada. Lluna 2 queda feta merda. Es transforma en un meteorit gran i molts de petits. El gran provoca l’extinció dels dinosaures i mou les plaques tectòniques de la terra. Això també fa que es desplacin els continents. A l’igual que la lluna, la Terra queda ovalada. Els meteorits petits es reparteixen per tota el planeta, donant lloc a molts elements i minerals, que ara considerem "normals". Apunt: l’únic element originari de la terra és l’hidrogen. La resta són restes de meteorit d’origen extraterrestre.

Una vegada va acabar d’explicar-se, es va quedar recolzat a la porta de la llibreria i, en posat xulo, em va dir:
- Doncs tot això és ciència. Vols saber alguna cosa més?

Amb els ulls com plats, tan sols em vaig poder limitar a negar amb el cap. Quan va marxar, vaig pensar si havia de trucar a la distribuïdora per pregar que deixessin de treballar amb la revista “Más Allá”. O almenys intentar que el seu repartidor nou no la llegís. Em puc jugar l’estat de la meva futura salut mental.

Dues reflexions sota zero

Havia de passar! Cares totalment pàl·lides, sorolls indesxifrables en lloc de paraules, moviments lents i dificultosos a l’hora d’intentar avançar... a Girona l’onada de fred ha provocat una invasió zombi!! Això sí, els caminants no són tan dolents com els pinten a la ciència ficció. Tan sols es limiten a comprar la premsa i a queixar-se del temps...

------------------------------

En el seu moment, Albert Einstein va dir:

L'home troba a Déu darrere de cada porta que la ciència aconsegueix obrir

Jo em trobo amb una fred de cal Déu darrere de cada porta que alguns idiotes clients desconsiderats aconsegueixen obrir, i després no tanquen... malgrat que la ciència permet fer sense problemes tan complexa operació.

Que estem a -6ºC !!

El somni d'una tarda de gener

Tot va començar quan una clienta va venir cap a mi, amb dos llibres de butxaca de la Danielle Steel a les mans.
"Em podries ajudar? Sé que aquests són els dos darrers títols que han sortit d'aquesta autora, en format de butxaca... sabries dir-me quin és l'últim i quin el penúltim"?. Ràpidament, vaig mirar el llom dels dos exemplars i em vaig adonar que en un d'ells hi havia un 53 i en l'altre un 54. Aquesta pista, juntament amb els coneixements que m'havien donat mitja vida d'estudis de ciències, em van fer arribar a la conclusió de que el llibre que tenia el número 53 s'havia publicat just abans que el que tenia el 54. Quan li vaig comentar això a la clienta, un client que estava fent cua per comprar un diari i que havia presenciat tota l'escena, va començar a aplaudir-me molt lentament i amb gran admiració. La clienta es va sumar als seus aplaudiments, tota bocabadada. Acte seguit, va començar a entrar gent a la llibreria tan sols per aplaudir-me i ovacionar-me. No sé d'on sortien però, en poc temps, es va formar una multitud.
Durant els dies següents, el boca a boca va funcionar i el meu acte es va donar a conèixer per tot arreu. Vaig començar a rebre trucades de diferents mitjans de tot el món per concertar entrevistes i em vaig fer famós. Gràcies a aquesta fama, les editorials em feien ofertes per escriure llibres sobre la meva vida i les productores es barallaven per obtenir els drets de possibles adaptacions a la gran pantalla, mentre que diferents firmes comercials competien per signar contractes amb mi, ja que volien que jo fos la imatge dels seus productes. El meu món havia embogit.
Inevitablement, també van començar a fundar-se clubs de fans amb el meu nom. Un d'ells estava format exclusivament per top models i vaig voler dedicar-ne especial atenció... però la Sònia em va fer veure, mitjançant una petita i breu conversa, que no tenia temps per fer-ho. El meu germà Carlos es va oferir voluntari per gestionar les meves relacions amb aquell club, i vaig acceptar. No sé si va ser una bona decisió. Es va arribar a involucrar tant amb la seva tasca que mai més varem tornar a saber d'ell.
Un dia, sense saber que fer amb els diners que havia generat, vaig decidir comprar l’Atlètic de Madrid. La meva gestió al capdavant del club es va notar de seguida, i el club va començar a guanyar lligues i Champions de manera consecutiva, essent el gran dominador del futbol mundial. Al principi també guanyava la copa del Rei, però es va deixar de disputar perquè un tal Urdangarin l’havia fet desaparèixer... definitiva i literalment.

Quan ja no podia més de fama i d’èxit, vaig despertar. Un altre cop m’havia quedat adormit a la llibreria. Per què mai em passaven coses com les d’aquell somni?

P.S: Sí, he pres masses antibiòtics per culpa de les meves múltiples angines.

S.O.S.

Si algú passa prop de la llibreria avui, veurà una mena de massa blava amb roba darrera del mostrador. Seré jo. Pregaria que em mireu el pols i intenteu reanimar-me, si encara en tinc (assegureu-vos bé, ja que es possible que tingui una pulsació per minut, o semblant). Si no en tinc, intenteu convèncer a qui pertoqui perquè em posi al costat de Walt Disney... tasca que no hauria de ser gaire complicada, ja que la feina de crionització ja estaria feta.

La trista addicció del meu gat a les pastilles

Em comença a preocupar el meu gat Spawn i la seva addicció a les pastilles... m’explico:
No sóc dels que dormen gaires hores. De fet, hi ha temporades en les que em costa molt no passar-me les nits donant voltes sobre mi mateix, per el que intento recórrer a la valeriana per poder descansar una mica i, d’aquesta manera, no sentir-me amb poques forces durant el dia. Al fer-ho, tan sols a l’obrir el calaix de la meva tauleta de nit (que és on guardo els comprimits de l’ esmentada herba), l’Spawn apareix a l’habitació miolant, i assetjant la caixa de pastilles. És igual que, en aquell moment, estigués a l’altra punta del pis o, de vacances, a l’altra punta del planeta, ell fa acte d’aparició i, amb ansietat, salta sobre les meves sempre esgarrapades mans. Com que no estic gaire segur de que la valeriana sigui gaire bona per els felins, tan sols deixo que s’apropi als comprimits perquè pugui olorar-los una mica... acte suficient perquè el meu gat es posi al terra panxa enlaire i comenci a fer moviments estranys, com si fos un drogoaddicte en ple xut. Es trist veure’l fora de si per culpa d’aquesta trista addicció.
Per cert, per si algú s’ho pregunta, la gent propera a mi m’han prohibit tornar a donar-li nom a qualsevol altre ésser viu, després de veure el nom que li vaig posar al meu gat... però juro que tenia un motiu que, un altre dia, potser explicaré.

El misteri de les angines repetitives

Després d’uns dies de descans, és entranyable retrobar-me amb el primer client del dia i veure com quasi em rebateja, esternudant a sobre meu. Sort que s’ha posat la mà a la boca per protegir-me de la dutxa... just la mateixa que després ha fet servir per donar-me l’import del diari que ha comprat. Després la gent no entén perquè agafo tantes angines...

Margaret Thatcher, una escriptora famosa

Ahir vaig anar al cinema a veure la pel·lícula que protagonitza Meryl Streep sobre Margaret Thatcher, "La dama de hierro". El film està bé i la interpretació de l'actriu és genial... però em van sobrar les veus en off, presents durant tota la pel·lícula, d'un grup d'adolescents que hi havia als últims seients de la sala.
"Veieu? Ja us deia jo que la tal Thatcher és una escriptora famosa! A veure si algun dia agafeu un llibre, que esteu molt malament de cultura!", va recriminar als seus amics un dels nois quan, al principi de la pel·lícula, va veure a la protagonista signant exemplars d'una de les seves biografies.
És tan sols un exemple del poc rigor i qualitat dels comentaris. Espero que no surtin a la versió en DVD... (i que aquests nois aprenguin una mica d'educació i, ja de pas, que agafin algun dia un llibre de veritat... els hi aniria molt bé).

La prioritat dels diaris

Imagineu la típica escena de sèrie o pel·lícula nord-americana on el protagonista és un policia que, en un determinat moment, ha de passar entre una massa de gent que observa un assassinat, un atracament, l’arribada d’extraterrestres o el tancament del megaupload. Imagineu-lo aixecant la placa i fent-se lloc entre la gent fins arribar al típic precinte groc, mentre va cridant: “deixeu-me passar, sóc policia!”.

Ara canvieu la placa per un diari, el precinte groc pel mostrador de la llibreria i la frase que va dient per: “vull tan sols un diari!”. Tindreu al típic client impacient de premsa diària, al qual no l’importa que la persona que estigui darrere del mostrador estigui atenent a un altre client o a tres-centes persones que fan cua per Nadal o Sant Jordi (amb “tan sols” un llibre). Ells porten un diari i tenen prioritat.

Això sí, sol ser molt habitual que, a les sèries o pel·lícules abans esmentades, el poli es trobi darrere del precinte amb el típic tiu del FBI o la CIA que l’aturi en sec. Aquest, sol fer un cop d’ull a la placa del protagonista (al mateix temps que va prenent un cafè calent per emportar) i, si alguna cosa no li agrada, fa que el policia torni darrere del precinte groc, al·legant que aquell cas ja no és de la seva jurisdicció.

Als clients impacients de premsa diària els hi passa una cosa semblant: si no tenen l’import exacte del diari per poder deixar a sobre del mostrador, o si veig que el client que estic atenent es molesta, tornen al final de la cua... tot i ser conscient del gran poder que té la premsa en les nostres vides.

P.S. Això també s’aplica a les lectores de revistes del cor, que solen fer exactament el mateix.

Dia per plorar

Dia pletòric.

Client núm. 1:

- Perdona... voldria un diari que sortia avui amb un suplement...
- Avui és diumenge... TOTS els diaris d'informació general porten suplement... bé,potser tots no... el Público no en porta...
- Merda! Són masses opcions... no sé quin suplement em pot agradar més. Millor passo de comprar res...

Client núm. 2:
Agafa el diari i una revista d'informàtica. Paga i marxa, deixant-m’ho tot sobre el mostrador.

- Perdoni! Marxa sense el que ha comprat!
- És igual. Ja llegiré tot això demà...
- Què? Com?
- (Es queda un moment rumiant) Bé, és igual. Ja agafo els diaris ara. – fent aquesta acció marxa, deixant-me a mi amb cara d’idiota.

Client núm. 3 (clienta, exactament):

- Perdona, tens la revista anual del Punt? Es sol vendre com a publicació apart del diari...
- No... que jo sàpiga, el Punt no ha tret cap revista separada del diari... a menys que es refereixi a l’Agenda del Pagès.
- No, no és l’Agenda del Pagès. És una revista que treu anualment...
- No, no la tinc.
- (Mira al voltant, entre totes les revistes). És una revista del Punt...
- Ja... però no tinc res de semblant.
- (Torna a mirar) Però surt cada any! Segur que la tens!
- Li juro que no, senyora...
- (Continua buscant amb la mirada). Mira, potser no m’he explicat. És una revista que el Punt treu a principi d’any i es ven de manera independent.
- Ja l’havia entès... però es que no la tinc! Potser aquest any no s’ha publicat per la crisi...
- Això no pot ser!
- No ho sé... però continuo sense tenir-la.
- Estàs segur?
- Seguríssim, senyora!
- Però és com una mena de suplement que es ven de manera independent...
- Sí, sí, sí... però li asseguro que no tinc aquesta revista. Provi més endavant!
- Però hauria d’haver sortit ja...

I dient això ha marxat, no gaire convençuda. No em sona de res el que em demanava, ni d’anys anteriors... però crec que començaré a redactar-la i maquetar-la jo mateix, per si torna la senyora.

Queda mitja horeta per poder anar a casa a plorar una estona...

Diari de guerra, dia 3

Avui he vist el perill de molt a prop. Una dona volia regalar-li un còmic al seu fill i m'ho ha explicat de la següent manera:

- Vull un còmic, per al meu fill de 10 anys, que vagi de "IAAAAAAAAAAAAAAA!!" - mentre feia aquesta mena de crit, les seves mans es movien iniciant un cop de karate (o semblant), que m'atacava directament. Durant una dècima de segon, he tingut l'instint de contraatacar amb l'atac de la "grulla", que havia après de petit (com quasi qualsevol noi de la meva generació, veient Karate Kid). Malgrat això, m'havia agafat per sorpresa i no he tingut cap possibilitat. Se m'ha escapat el riure i, veient que la clienta no reia i que, d'alguna manera, m'ho estava dient tot molt seriosament, m'he hagut de refer com he pogut i recomanar-li alguns còmics com els que em demanava.
Evidentment, no m'ha fet ni puto cas i ha acabat agafant un Massagran (que no tenia res a veure amb el que em dèia, però a ella de petita li agradaven).

Que els Reis us facin passar un dia molt màgic!!!

Veïns no gaire normals 3

Genial! Durant el primer dia del 2012 he pogut confirmar que el meu veí continuarà amb la seva mania de donar cops, cridar i insultar a enemics invisibles. A més, sembla ser que les seves sessions són ara més llargues i no es limiten a la matinada, sinó que també continuen durant el dia!

24 h. crazy neighbour non-stop!! Iuhuuuuuu!!!!!