A la llibreria, dos pares empenten dos
cotxets, ocupats per les seves respectives mainades. Avancen badant en
direccions oposades, com si fossin extres de la sèrie Walking Dead. Això no sé
si és per culpa dels nostres prestatges plens de llibres, per interminables nits
sense dormir o, simplement, perquè embadalir en determinats moments del dia forma
part de la informació que conté el cromosoma Y.
De sobte, el món es torna una pel·lícula que
passen a càmera lenta. El meu crit d’alerta no arriba temps i es produeix la
inevitable col·lisió. Sento a un nen plorar. Remarco que el sento perquè, per
molt que miro la seva petita cara, no veig cap reacció que indiqui que ho
estigui fent. És un nen ventríloc! L’altra víctima de l’accident es limita a
mirar cap a enlaire amb una expressió acusadora que té el seu pare com a únic
objectiu.
Al final, els dos conductors novells es disculpen
i segueixen el seus respectius camins. Malgrat el meu suggeriment, no veuen la
necessitat de fer papers.
Potser seria una bona idea per a tots aquells
que van a la recerca de muntar un negoci en temps de crisi, la d’obrir una
autoescola per pares badoques. Potser una L, ben penjada a l’esquena, podria
evitar molts d’accidents...
