Qui era aquella noia?

Aquest text el vaig escriure el 8 de desembre de 2006, i va sortir publicat en el Fila 3 d'aquell mes. Fins ara, no me l'havia tornat a mirar. No tenia ganes. Avui, el recupero sense canviar ni una coma...

Us heu trobat mai amb una cara que, malgrat que us és molt coneguda, no l’acabeu de localitzar? Això és el que em va passar l’altre dia. Era mig matí, quan vaig veure una noia que m’era molt familiar. Tot i que sabia quine era el seu nom, i que era un any més petita que jo, no recordava exactament de què la coneixia.

Al principi, vaig pensar que era algú que havia coincidit amb mi en algun club de bàsquet, durant l’època en la qual encara jugava. Potser era una d'aquelles jugadores que veia sovint pel pavelló de Salt quan jo entrenava. Juraria que havia fet amb ella alguna broma o creuat quatre paraules... però no. Sabia que no la coneixia d'això.

Acte seguit, vaig intentar esforçar-me una mica més i, durant uns moments, em vaig convèncer de que potser sí que la coneixia del bàsquet, però no de jugar en el mateix club. Estava quasi segur que era la entrenadora d’un equip rival en concret, de l’època en la qual jo entrenava a un grup de nois de 10-11 anys. Havíem parlat alguna vegada quan ens havíem enfrontat i em queia bé... o no? No, definitivament no. Aquella era una altra.

Durant unes hores em vaig donar per vençut, però sabia que no trigaria en pensar en ella. Sempre he tingut molt bona memòria i, quan em trobo amb aquest tipus de situacions, reconec que m’obsessiono una mica... fins que acabo d’encaixar totes les peces.

Així, durant la tarda d’aquell mateix dia, vaig el·laborar una nova hipòtesi: a aquella noia la tenia vista perquè era la dependenta d’alguna botiga, a la qual jo anava sovint. No acabava de recordar quina era, però em sonava el seu somriure després d’haver-me despatxat... no... tampoc era això. No sabia com, però sentia que cada vegada m’allunyava més de la veritat.

Finalment, va arribar la nit. Es diu que quan tenim una mica de són, estem en un estat on la nostra ment està més oberta a les idees, gràcies a que ens comencem a posar en contacte amb l’inconscient. Molts són els que afirmen que alguns invents s’han ideat a altes hores de la matinada per aquesta raó. Fins i tot, hi ha escriptors que prefereixen escriure quan es fa fosc al·legant aquest motiu. A mi em va servir per saber, d’una vegada per totes, qui era la noia que havia vist pel matí. La tristor que vaig sentir, m'ho va confirmar.

Quan anava a l’institut, no em fixava gaire en les noies que eren més petites que jo, ja que les veia "massa infantils". Dit d'una altra manera, jo era un adolescent més que anava a la recerca de la noia que tenia idealitzada dintre del meu cap. Això va suposar moltes regles, impedimentes i un parell d'amors platònics.
No obstant, va haver una noia que em va cridar lleugerament l'atenció quan la vaig veure per primera vegada. Era la mateixa que, en el present, m’havia fet rutllar el cap durant tot el dia. No es tractava ni de la noia més maca, ni de la més espectacular del seu curs, però tenia alguna cosa...

Un parell d'anys després, quan jo ja estava en el meu últim any d'institut i anava deixant enrere manies com la de no agradar-me les noies "més petites", vaig coincidir amb ella durant tot un any a una classe. Jo havia estat molt despistat durant el curs anterior -un altre amor platònic-, i havia de recuperar un parell d'assignatures. La noia, s'havia assegut just darrera meu durant algunes classes puntuals. Fins i tot, li havia fet alguna broma o -coses de ser el "recuperador"- l'havia ajudat amb algun exercici. Malgrat això, era molt tímida... i jo encara més. Vaig tenir molt poc contacte amb ella i, per aquesta raó, no l'havia reconegut malgrat saber el seu nom. Això sí, continuava tenint aquella mateixa cosa que no podia explicar, però que m’havia cridat l'atenció la primera vegada que l'havia vist.

La darrera vegada que la vaig veure va ser durant aquell matí, quan sortia de l’enterrament de la meva avia. En una de les làpides que hi havia al meu voltant, vaig veure la seva foto, el seu nom i l’edat que tenia a l’hora de morir: tan sols 25 anys. La tomba del costat em va donar la pista de que ja no hi era amb nosaltres a causa d’un accident, ja que pertanyia a un noi d’edat molt semblant que també havia mort durant el mateix dia.

La mort ens sol dir a cau d’orella que nosaltres encara estem vius i que hem d’aprofitar el nostre temps, però, per alguna raó, de vegades no la volem escoltar. Preferim ficar-nos dintre d’una bombolla on donem importància a coses que no en tenen. És evident que ens equivoquem.