No m'agrada la platja!

Confesso que no m’agrada la platja. Sé que hi ha gent que no ho pot entendre i s’escandalitza quan escric això, però és una realitat que no puc evitar... i que puc explicar amb les meves raons:
Per començar, a menys que tinguem un apartament per allà, un dia de platja no pot començar bé si no ens aixequem molt aviat. Com que no ve gaire de gust fer-ho després de deixar enrere la nostra jornada laboral (ja sigui durant el cap de setmana o durant les vacances), acabem no fent cas a les nostres intencions inicials i trobant-nos una cua a la carretera d’una hora que posa a proba la nostra paciència (i més si ens toca fer de conductor, ja que, en aquest cas, haurem d’aguantar a tots els acompanyants dient que ells haurien agafat un altre camí).
Una vegada sortejada la primera dificultat, aconseguim entrar amb el cotxe al poble on és la platja, però... clar, per molt que hagi avançat la tecnologia, encara no ens podem guardar el cotxe a la butxaca i l’hem d’aparcar. La llarga cua que havíem fet abans no era un bon símptoma per fer fàcil aquesta tasca, per la qual cosa acabem trobant el nostre aparcament després d’una hora de recerca (i ja van dos), a cinc quilòmetres de la platja i en pàrquing de pagament.
Una vegada hem recorregut els cinc quilòmetres esmentats (carregats amb els para-sols, les tovalloles, els entrepans, la pilota, les pales, la roba per canviar-nos després, les begudes, el llibre, el diari esportiu, les xancletes, les ulleres de natació i la crema solar), arribem a la platja... la qual hem de recórrer de banda a banda per trobar un forat on estirar-nos amb l’acompanyant o acompanyants, desafiant totes les lleis físiques existents.
Vàries hores després d’haver sortit de casa, hem aconseguit el nostre objectiu. Ens posem una crema desagradable per tot el cos que ens fa sentir oliosos i a la qual s’enganxa inevitablement una part de la sorra que ens envolta i... en aquest punt torno a escriure en primera persona perquè és quan la gent, en teoria, gaudeix del dia mentre jo em sento morir lentament.
No sé en quina posició posar-me per llegir el diari esportiu. Quan ho aconsegueixo, me n’adono que no hi ha res d’interessant. Agafo el llibre. Deixo el llibre perquè no hi ha qui es concentri amb la calor que fa i el soroll que hi ha al voltant. Miro al voltant i veig noies de bon veure en “top-less” i tanga. La meva parella em mira a mi i veu que jo estic mirant a noies de bon veure en “top-less” i tanga. Es posa vermella, i no és ni perquè s'hagi cremat encara (tot arribarà), ni perquè tingui vergonya de res. Jo dissimulo i faig veure que mirava a l'infinit en un acte d'innocent meditació trascendental. Miro cap al cel. Tanco els ulls. Obro els ulls perquè em molesta la llum del sol. Malgrat la crema que m’he ficat abans, sento que em pica la pell i vaig decidit cap a l’aigua. Recordo que està freda i intento entrar poc a poc. Un nen al costat es llença a l’aigua en planxa i, apart de fer-me sentir vergonya per la meva manera d’entrar en ella, m’esquitxa i el maleeixo per la impressió que em provoca. Començo a nedar. Em canso de nedar 1 minut i 35 segons després de començar a fer-ho. Torno cap a la sorra. Trepitjo a uns francesos que em maleeixen. Passo com puc entre dos persones que, molt valentament, estan jugant a les pales entre la gent. M’eixugo, però encara se m’enganxa més sorra que abans amb la crema solar. Agafo un entrepà i me’l menjo. A l’entrepà també hi ha sorra i crema solar, per la qual cosa no acaba de tenir bon gust. Acabo l’entrepà i li dic a la meva parella: “no trigarem gaire temps en marxar, veritat?”. La resposta és: “però si no fa ni un quart d’hora que hem arribat!”. Miro el rellotge me n’adono que ha perdut la noció del temps: fa vint minuts que hem arribat!. Em pregunto perquè a la platja es congela el temps. Torno a agafar el diari esportiu. Continua sense dir res d’interessant...
En resum, no acabo d’entendre perquè tothom diu que va a la platja per “descansar, distreure’s i desconnectar”. En el meu cas, sempre acabo el dia cansadíssim, fart d’avorrir-me, cremat (en sentit literal i figurat) i amb molt d’estrès. Serè l’únic?.