Poders d'invisibilitat a l'estació

L’estació de trens de Girona és potser el lloc més fantàstic que hi ha en tota la ciutat. Això no ho escric perquè m’emocionin gaire els trens, ni perquè l’arquitectura del recinte em sembli excepcional, ni perquè la Renfe sigui la patrocinadora encoberta d’aquest blog, ho dic perquè és un dels pocs llocs que conec on poden passar coses quasi surrealistes o de ciència ficció.
Això ho comproves en el mateix moment en què seus a esperar qualsevol cosa i... de sobte et tornes invisible! La gent passa pel teu costat i no et veu! De sobte, apareix un conegut i tu aixeques el braç per saludar-lo... i mig segon després l’encongeixes amb un mig somriure de salutació (o sigui, amb cara d’idiota) i preguntant-te d’on treu aquella persona la increïble velocitat amb què acaba de passar, i que no havies vist mai abans. Tens una petita sensació de ridícul i mires als costat per veure si algú t’ha vist... però tranquil, ningú no se n’ha adonat. Ets invisible.
Una vegada has assumit el teu nou súper poder, fas el que fa la resta de gent que està asseguda als bancs de l’estació i que gaudeix de la mateixa situació (excepte un que llegeix el diari): observes la gent i escoltes converses de tot tipus. Com a mostra, us poso uns quants exemples reals d’aquestes situacions:
Un dia em vaig assabentar, gràcies a unes quantes persones grans que solen seure sempre per allà, que el dinar que serveixen al centre de la tercera edat de l’avinguda Lluís Pericot és excel·lent. També vaig conèixer de manera involuntària part de la vida d’una infermera, de vint-i-pocs anys, a la qual a un dels tertulians li agradava grapejar amb diverses excuses mentre es feia l’innocent (i això va fer-me adonar que hi ha coses que els homes no superem ni amb l’edat... això sí, sembla que amb el temps dissimulem millor). En resum, no es tallaven amb els comentaris... És clar, com que eren invisibles...
Un altre dia van seure a prop meu, en els seients d’invisibilitat, dues noies que discutien de les coses que més els agradaven d’un noi. En aquell moment em vaig adonar que, igual com passa a la majoria d’homes, i malgrat que els anys no perdonen, sóc un ignorant pel que fa a les dones. Després d’analitzar molt (i d’avaluar els diversos exemplars que anaven passant davant nostre), van arribar a la conclusió que es fixaven molt en les mans dels nois i en les sabates que portaven. I això em va causar un petit trauma (les mans i les sabates???), ja que, per primera vegada en la meva vida, em vaig fixar en les meves mans per adonar-me que tinc els dits una mica deformats, conseqüència dels divuit anys que vaig practicar bàsquet (i molts cops de pilota a la punta dels dits). Considerant que el meu calçat sol consistir en unes esportives que es volen camuflar amb la forma i el color de les sabates, de manera no gaire elegant, no superava la prova de les dues noies ni de conya. Així que això era el que havia fallat durant tot aquest temps... Algú em podria haver informat durant la meva adolescència!
El pitjor dia va ser el que havia de marxar a Barcelona a fer una entrevista a una actriu i havia d’agafar un tren a primera hora. Com sol passar en aquests casos, arribava tard i pràcticament ni tenia temps de comprar el bitllet. Vaig anar corrents cap a l’escala número 2 (la que sol donar a la via on s’atura el tren que va a Barcelona), quan vaig veure al monitor que el tren s’aturava a la número 4. El canvi de sentit brusc que vaig fer, la velocitat i el terra acabat de fregar van provocar que acabés caient de manera estrepitosa. Quan vaig aixecar una mica el cap, em vaig adonar de la situació: no seia en cap banc i en aquell moment no era invisible... però almenys la gent era educada i intentava aguantar-se el riure.

P.D: Oi que els nois encara us esteu mirant les mans?