Dia 1
Una noia ha entrat a la llibreria i m'ha dit:
- Perdona, saps quina hora és?
- Les set en punt.
- A quina hora tanqueu?
- A les vuït.
- Uf... no tindré prou temps! Vindré un altre dia a primera hora de la tarda perquè necessito que em recomanis un còmic, i me l'he de mirar bé.
Suposo que ens podem considerar amenaçats...
- Perdona, saps quina hora és?
- Les set en punt.
- A quina hora tanqueu?
- A les vuït.
- Uf... no tindré prou temps! Vindré un altre dia a primera hora de la tarda perquè necessito que em recomanis un còmic, i me l'he de mirar bé.
Suposo que ens podem considerar amenaçats...
Dia 2
Doncs sí. La noia que no tenia prou amb “tan sols” una hora perquè li pogués aconsellar un còmic, ha tornat -òbviament, no han funcionat les meves oracions perquè triés el dimarts, el meu dia lliure setmanal, per passar-. A sobre, ha entrat exterioritzant una alegria que contrastava totalment amb la sensació de suor freda que, sobtadament, he tingut jo. Per la seva banda, l' Ivan i l'Eva, els meus companys de feina, s'han adonat ràpidament de que era una clienta de les “especials” i que m’havia caigut una bona... i han fet grans esforços intentant no exterioritzar com gaudien del moment. Bé, tampoc es que dissimulessin gaire bé... però estic divagant.
El primer que ha fet la noia quan s'ha posat davant dels nostres prestatges de còmics, ha sigut assenyalar tota una fila de material europeu -amb centenars d’exemplars-, mentre em deixava anar: “explica’m de què van tots aquests còmics”. Davant d’això, he optat per fer servir “La Tàctica”, un recurs que s’aprèn de manera instintiva durant temps d’histèria com els Nadals i els Sant Jordis, i que sol ser molt efectiu per sortir del pas. Explicat de manera ràpida, aquest mètode està basat en contenir les meves ganes de trencar a plorar, mentre recito l’argument d’algunes lectures que m’han agradat. De sobte, tallo la meva exposició per agafar algun exemplar i exclamar de manera sobtada: “...aquest!! Aquest títol és moooolt bó!! Segur que, pel que em dius, t’encanta!! És impossible que no t’agradi!!”.
Una vegada més, he tingut sort i "La Tàctica" ha funcionat.
El primer que ha fet la noia quan s'ha posat davant dels nostres prestatges de còmics, ha sigut assenyalar tota una fila de material europeu -amb centenars d’exemplars-, mentre em deixava anar: “explica’m de què van tots aquests còmics”. Davant d’això, he optat per fer servir “La Tàctica”, un recurs que s’aprèn de manera instintiva durant temps d’histèria com els Nadals i els Sant Jordis, i que sol ser molt efectiu per sortir del pas. Explicat de manera ràpida, aquest mètode està basat en contenir les meves ganes de trencar a plorar, mentre recito l’argument d’algunes lectures que m’han agradat. De sobte, tallo la meva exposició per agafar algun exemplar i exclamar de manera sobtada: “...aquest!! Aquest títol és moooolt bó!! Segur que, pel que em dius, t’encanta!! És impossible que no t’agradi!!”.
Una vegada més, he tingut sort i "La Tàctica" ha funcionat.
I aquí hauria d’acabar la història... però no. Com si es tractés d’una pel·lícula dolenta de por, en un moment d’aparent tranquil·litat en el que he aprofitat per anar al lavabo, ha tornat a aparèixer. Jo no la he vist, però l’Ivan m'ha dit que havia tornat perquè... havia perdut el còmic i volia parlar amb mi!!!! Tot i que el meu company li ha comentat que jo tornaria en un moment, no s'ha volgut esperar i ha marxat dient que ja passaria un altre dia.
Suposo que, per molt de greu que em sàpiga, continuarà...
