La prioritat dels diaris

Imagineu la típica escena de sèrie o pel·lícula nord-americana on el protagonista és un policia que, en un determinat moment, ha de passar entre una massa de gent que observa un assassinat, un atracament, l’arribada d’extraterrestres o el tancament del megaupload. Imagineu-lo aixecant la placa i fent-se lloc entre la gent fins arribar al típic precinte groc, mentre va cridant: “deixeu-me passar, sóc policia!”.

Ara canvieu la placa per un diari, el precinte groc pel mostrador de la llibreria i la frase que va dient per: “vull tan sols un diari!”. Tindreu al típic client impacient de premsa diària, al qual no l’importa que la persona que estigui darrere del mostrador estigui atenent a un altre client o a tres-centes persones que fan cua per Nadal o Sant Jordi (amb “tan sols” un llibre). Ells porten un diari i tenen prioritat.

Això sí, sol ser molt habitual que, a les sèries o pel·lícules abans esmentades, el poli es trobi darrere del precinte amb el típic tiu del FBI o la CIA que l’aturi en sec. Aquest, sol fer un cop d’ull a la placa del protagonista (al mateix temps que va prenent un cafè calent per emportar) i, si alguna cosa no li agrada, fa que el policia torni darrere del precinte groc, al·legant que aquell cas ja no és de la seva jurisdicció.

Als clients impacients de premsa diària els hi passa una cosa semblant: si no tenen l’import exacte del diari per poder deixar a sobre del mostrador, o si veig que el client que estic atenent es molesta, tornen al final de la cua... tot i ser conscient del gran poder que té la premsa en les nostres vides.

P.S. Això també s’aplica a les lectores de revistes del cor, que solen fer exactament el mateix.

Dia per plorar

Dia pletòric.

Client núm. 1:

- Perdona... voldria un diari que sortia avui amb un suplement...
- Avui és diumenge... TOTS els diaris d'informació general porten suplement... bé,potser tots no... el Público no en porta...
- Merda! Són masses opcions... no sé quin suplement em pot agradar més. Millor passo de comprar res...

Client núm. 2:
Agafa el diari i una revista d'informàtica. Paga i marxa, deixant-m’ho tot sobre el mostrador.

- Perdoni! Marxa sense el que ha comprat!
- És igual. Ja llegiré tot això demà...
- Què? Com?
- (Es queda un moment rumiant) Bé, és igual. Ja agafo els diaris ara. – fent aquesta acció marxa, deixant-me a mi amb cara d’idiota.

Client núm. 3 (clienta, exactament):

- Perdona, tens la revista anual del Punt? Es sol vendre com a publicació apart del diari...
- No... que jo sàpiga, el Punt no ha tret cap revista separada del diari... a menys que es refereixi a l’Agenda del Pagès.
- No, no és l’Agenda del Pagès. És una revista que treu anualment...
- No, no la tinc.
- (Mira al voltant, entre totes les revistes). És una revista del Punt...
- Ja... però no tinc res de semblant.
- (Torna a mirar) Però surt cada any! Segur que la tens!
- Li juro que no, senyora...
- (Continua buscant amb la mirada). Mira, potser no m’he explicat. És una revista que el Punt treu a principi d’any i es ven de manera independent.
- Ja l’havia entès... però es que no la tinc! Potser aquest any no s’ha publicat per la crisi...
- Això no pot ser!
- No ho sé... però continuo sense tenir-la.
- Estàs segur?
- Seguríssim, senyora!
- Però és com una mena de suplement que es ven de manera independent...
- Sí, sí, sí... però li asseguro que no tinc aquesta revista. Provi més endavant!
- Però hauria d’haver sortit ja...

I dient això ha marxat, no gaire convençuda. No em sona de res el que em demanava, ni d’anys anteriors... però crec que començaré a redactar-la i maquetar-la jo mateix, per si torna la senyora.

Queda mitja horeta per poder anar a casa a plorar una estona...