La prioritat dels diaris

Imagineu la típica escena de sèrie o pel·lícula nord-americana on el protagonista és un policia que, en un determinat moment, ha de passar entre una massa de gent que observa un assassinat, un atracament, l’arribada d’extraterrestres o el tancament del megaupload. Imagineu-lo aixecant la placa i fent-se lloc entre la gent fins arribar al típic precinte groc, mentre va cridant: “deixeu-me passar, sóc policia!”.

Ara canvieu la placa per un diari, el precinte groc pel mostrador de la llibreria i la frase que va dient per: “vull tan sols un diari!”. Tindreu al típic client impacient de premsa diària, al qual no l’importa que la persona que estigui darrere del mostrador estigui atenent a un altre client o a tres-centes persones que fan cua per Nadal o Sant Jordi (amb “tan sols” un llibre). Ells porten un diari i tenen prioritat.

Això sí, sol ser molt habitual que, a les sèries o pel·lícules abans esmentades, el poli es trobi darrere del precinte amb el típic tiu del FBI o la CIA que l’aturi en sec. Aquest, sol fer un cop d’ull a la placa del protagonista (al mateix temps que va prenent un cafè calent per emportar) i, si alguna cosa no li agrada, fa que el policia torni darrere del precinte groc, al·legant que aquell cas ja no és de la seva jurisdicció.

Als clients impacients de premsa diària els hi passa una cosa semblant: si no tenen l’import exacte del diari per poder deixar a sobre del mostrador, o si veig que el client que estic atenent es molesta, tornen al final de la cua... tot i ser conscient del gran poder que té la premsa en les nostres vides.

P.S. Això també s’aplica a les lectores de revistes del cor, que solen fer exactament el mateix.