Adults en edat de jugar

Es suposa que quan arribem a l’edat adulta, el nostre comportament varia. Actuem amb molta més responsabilitat, fent les coses d’una manera molt més reflexiva i meditada, sempre utilitzant la major maduresa mental que ens dóna l’experiència. Bé, això almenys en teoria, perquè hi ha moltes situacions on el nostre nen interior surt a l’exterior i llença per terra qualsevol posat seriós que, durant llarga part del temps, haguem volgut simular. Vet aquí uns quants exemples:

- Els sopars amb colla: Poden ser de cap d’any com el d’avui, d’empresa, d’amics, d’agrupació cultural o d’antics membres de l’Associació de Gent que vol Abolir l’Utilització de Massa Quantitat de Perfum en Una Mateixa Persona, el resultat és el mateix. En un sopar d’aquestes característiques sempre ens trobem amb un comportament conjunt (en el qual també hi participem, amb molt de protagonisme) que ens fa recordar a edats passades molt més esbojarrades. Per alguna raó, sempre és el que durant tot l’any sembla el més seriós el que acaba pujant a la taula per ensenyar els seus calçotets de Bob Esponja. Per cert, les víctimes són sempre els pobres cambrers... És inevitable que acabin rebent alguna típica broma, netejant alguna cosa que algú massa begut ha vessat o quedant-se amb tres flams amb nata que, misteriosament, no hagi demanat ningú.

- Esdeveniments esportius: Si juguem amb un nen petit a un joc de taula, ens farà gràcia els seus intents d’utilitzar regles pròpies al seu favor, si veu que va perdent. Si al final no guanya i acaba fent morros, l’alliçonem dient-li allò de que “de vegades és guanya i de vegades es perd”. Hores després, som capaços d’ actuar de la mateixa manera que el nen davant del televisor, quan el nostre equip (de l’esport que sigui) va perdent. Als recintes esportius, aquest comportament s’accentua i es barreja amb un estat d’eufòria col·lectiva que provoca que alguns es disfressin amb una perruca taronja i es pintin la cara, sense saber exactament perquè. El que és inevitable és veure a aquell company que ens va ensenyar els calçotets de Bob Esponja durant el sopar de feina, amb la mateixa peça de roba interior a la mà i cridant les consignes del seu equip, mentre els va agitant amb alegria.

- Al carrer, en presència d’una pilota: Qui no ha passat pel costat d’un col·legi i s’ha trobat amb una pilota que sortia del mateix i botava al seu costat? Quan els nens s’enganxen a la tanca i ens demanen amb cara de pena la pilota, a quasi tots els que comptem amb un cromosoma Y se’ns dibuixa un somriure a la cara i pensem: “la torno al col·legi amb un xut, amb l’efecte aquell que tan bé se’m dóna”. I això és el que intentem. El problema és que el nostre xut no és tan genial, la pilota s’acaba estavellant a la tanca i surt rebotida molt més lluny del que havia caigut en un principi. Després de mirar si algú ens ha vist, de fer una carrera forçada per buscar la pilota i de que els nens ens mirin en silenci esperant no ser com nosaltres quan siguin grans, fem arribar, per fi, de manera correcta la pilota. O sigui, passant-la amb les mans per sobre de la tanca. Després, marxem tan ràpid com ens deixen les nostres cames.

- A un casament: Aquí fem coses semblants a les que he explicat unes línees més amunt sobre els sopars en colla, amb l’afegit de ser molt més llarg, anar amb roba d’etiqueta que, misteriosament, es va convertint en roba d’esport durant l’esdeveniment, i de quedar amb els peus destrossats per la mania de voler estrenar unes sabates noves. Com que en tots els casaments hi ha l’assistència de nens, aquests es solen quedar en un racó espantats pel comportament estrany que troben en els més grans. El pitjor de tot, es que acabem veient al company que sol portar calçotets de Bob Esponja cantant una cançó de l’època dels nostre pares, mentre toca la banda de música. Inevitablement, l’actuació acaba amb ell mostrant, una vegada més, els seus calçotets... els quals, evidentment, són d’etiqueta... que estem a un casament!