El somni d'una tarda de gener

Tot va començar quan una clienta va venir cap a mi, amb dos llibres de butxaca de la Danielle Steel a les mans.
"Em podries ajudar? Sé que aquests són els dos darrers títols que han sortit d'aquesta autora, en format de butxaca... sabries dir-me quin és l'últim i quin el penúltim"?. Ràpidament, vaig mirar el llom dels dos exemplars i em vaig adonar que en un d'ells hi havia un 53 i en l'altre un 54. Aquesta pista, juntament amb els coneixements que m'havien donat mitja vida d'estudis de ciències, em van fer arribar a la conclusió de que el llibre que tenia el número 53 s'havia publicat just abans que el que tenia el 54. Quan li vaig comentar això a la clienta, un client que estava fent cua per comprar un diari i que havia presenciat tota l'escena, va començar a aplaudir-me molt lentament i amb gran admiració. La clienta es va sumar als seus aplaudiments, tota bocabadada. Acte seguit, va començar a entrar gent a la llibreria tan sols per aplaudir-me i ovacionar-me. No sé d'on sortien però, en poc temps, es va formar una multitud.
Durant els dies següents, el boca a boca va funcionar i el meu acte es va donar a conèixer per tot arreu. Vaig començar a rebre trucades de diferents mitjans de tot el món per concertar entrevistes i em vaig fer famós. Gràcies a aquesta fama, les editorials em feien ofertes per escriure llibres sobre la meva vida i les productores es barallaven per obtenir els drets de possibles adaptacions a la gran pantalla, mentre que diferents firmes comercials competien per signar contractes amb mi, ja que volien que jo fos la imatge dels seus productes. El meu món havia embogit.
Inevitablement, també van començar a fundar-se clubs de fans amb el meu nom. Un d'ells estava format exclusivament per top models i vaig voler dedicar-ne especial atenció... però la Sònia em va fer veure, mitjançant una petita i breu conversa, que no tenia temps per fer-ho. El meu germà Carlos es va oferir voluntari per gestionar les meves relacions amb aquell club, i vaig acceptar. No sé si va ser una bona decisió. Es va arribar a involucrar tant amb la seva tasca que mai més varem tornar a saber d'ell.
Un dia, sense saber que fer amb els diners que havia generat, vaig decidir comprar l’Atlètic de Madrid. La meva gestió al capdavant del club es va notar de seguida, i el club va començar a guanyar lligues i Champions de manera consecutiva, essent el gran dominador del futbol mundial. Al principi també guanyava la copa del Rei, però es va deixar de disputar perquè un tal Urdangarin l’havia fet desaparèixer... definitiva i literalment.

Quan ja no podia més de fama i d’èxit, vaig despertar. Un altre cop m’havia quedat adormit a la llibreria. Per què mai em passaven coses com les d’aquell somni?

P.S: Sí, he pres masses antibiòtics per culpa de les meves múltiples angines.

S.O.S.

Si algú passa prop de la llibreria avui, veurà una mena de massa blava amb roba darrera del mostrador. Seré jo. Pregaria que em mireu el pols i intenteu reanimar-me, si encara en tinc (assegureu-vos bé, ja que es possible que tingui una pulsació per minut, o semblant). Si no en tinc, intenteu convèncer a qui pertoqui perquè em posi al costat de Walt Disney... tasca que no hauria de ser gaire complicada, ja que la feina de crionització ja estaria feta.