Ahir un client va estar, durant una bona
estona, parlant-me sobre la teoria de la relativitat d’Einstein. No va ser cap
impediment per a ell no tenir gaire idea sobre el tema. El discurs de ciència –ficció-
el vaig haver d’aguantar igualment.
(Incís: En aquests casos, aplico la tècnica d’anar
assentint amb el cap de manera repetitiva, alhora que sento una veu interior
que plora, crida i es desespera preguntant què hauré fet en una vida anterior.)
Quan va acabar, l’home es va acomiadar donant-me
la mà, mentre em deia que es notava que jo era un home versat. Acte seguit, va anar a la llibreria gran a repetir el
mateix procés amb el meu company Jordi Ignasi.
Avui, penso en tot el que em va estar dient
sobre “la possibilitat que hi ha de que en un futur es recuperin les ones de so
del passat per poder escoltar les converses dels nostres pares i, fins i tot,
de Déu”. Tenia tota la raó i no cal anar al futur per esbrinar-ho: malgrat que ja
ha passat tot un dia des de que va marxar, encara puc sentir el gran rotllo que,
pacientment, vaig haver d’aguantar. Un més.
P.S: No em feu cas si ric histèricament quan
em pregunten si ha sortit ja el cinquè volum en castellà de “Canción de hielo y
fuego” (rústica). Ho he de repetir 300.000 vegades al dia i, de vegades,
pateixo alguns moments de crisi: surt el dia 13 de juliol.
