Preguntes absurdes

Encara que siguem de caràcter increïblement afable, diàriament ens trobem amb preguntes procedents del món exterior que són, en realitat, dures proves a la nostra paciència. Es solen fer quasi per hàbit, tot i l’absurd de plantejar-les en determinades situacions i la seva capacitat especial per fer alterar els nervis de la persona afectada. Vet aquí uns quants exemples:

- La pluja ens sorprèn al carrer, quedem ben xops i quan arribem a casa ens pregunten:“plou?”.
En aquests casos costa reprimir-se per tal de no agredir a qui fa la pregunta, ja que aquesta persona no sol tenir pietat ni en els casos més extrems. En el meu cas, recordo especialment els anys d’universitat, quan per anar a les classes feia servir una Vespino amb una bugia incorporada que, a poc que es mullava durant els dies de pluja, no deixava arrencar la moto. Un comercial la vendria com un valuós sistema de seguretat incorporat, però per mi era una situació que no m’agradava gaire. A més, tal i com la llei Murphy disposa, normalment plovia just el dia en el que havia de fer alguna cosa importat que no em deixava temps ni per esperar a que el ruixat es calmés mínimament. Amb tot això, arribava a casa una hora després del meu primer intent d’engegar la Vespino, carregant amb ella des de Girona fins a Salt (a sobre, no podia pedalejar perquè els pedals no anaven bé), tot moll i cansat. I sempre hi havia algú que, al veure’m arribar, em plantejava la pregunta esmentada... la qual cosa no em deixava més opció que allunyar-me dels ganivets de la cuina.

- Ens fem mal, el metge toca la zona adolorida i pregunta: “fa mal?”
Ja sé que han de mirar la zona per veure exactament què és allò que fa mal... però hi ha situacions extremes que ens fan preguntar: de veritat cal?. Un exemple d’això em va passar fa ja uns quants anys (més dels que vull reconèixer), quan em vaig trencar els lligaments del turmell jugant a bàsquet. El metge no va tenir suficients pistes ni amb la inflamació que tenia a la zona, ni amb l’hematoma que de seguida em va sortir, ni amb el fet que no pogués recolzar el peu a terra; tots els anys que s’havia passat estudiant li valien per, abans de passar a fer les radiografies, moure’m el peu d’esquerra a dreta i preguntar-me si feia mal. Graciós.

- Hem de portar a casa alguna cosa molt pesada i algú que va amb nosaltres (sense portar res) ens pregunta: “pesa?”.
Aquesta situació és perillosa perquè pot acabar amb un esclat d’adrenalina que pot impulsar allò que portem just fins el cap de la persona que ens pregunta. Segur que tots hem viscut aquesta situació i tenim infinits exemples...

- Tenim molta feina i toca plegar molt tard, quan algú que fa un horari diferent al nostre i acaba d’arribar pregunta: “encara ets aquí?”.
A sobre, aquestes situacions es solen donar quan ens trobem amb alguna pífia molt gran que hem de solucionar, la qual cosa fa que no estiguem de gaire bon humor quan arriba el graciós que fa la pregunta... i que sol ser aquella persona que, justament, ha desaparegut en el moment més oportú. La violència pot ser extrema en aquests casos, si no tenim autocontrol.

- Estem explicant alguna cosa interessant a algú durant molta estona perquè finalment ens contesti: “què?... Em deies alguna cosa?”.
En aquest cas defensaré al que fa la pregunta, ja que he de reconèixer que sóc un especialista en distreure’m en aquestes situacions. Es sol donar quan estem treballant, llegint alguna cosa o mirant per televisió alguna cosa que ens interessa. Per molt que ens parlin en aquells moments, no captem més que una veueta de fons que va processant de manera molt lenta en el nostre cervell. De fet és com el Windows quan volem carregar més d’un programa, simulem que treballem amb doble processador però tan sols fem servir un i anem més lents. La situació sempre sol acabar amb la persona que ens parla engegant-nos molt i molt lluny. Però recordeu que, en aquest cas, heu de ser comprensius...