Un viatge del futur al passat

Suposo que totes les feines tenen una part més gran o més petita de pura rutina. Això fa que moltes vegades hi hagi parts de la jornada en les quals el teu cos es mou amb la programació que ja està integrada en el teu sistema, mentre que el teu cap encara dorm o pensa en el darrer capítol que has vist d’Orange Is The New Black. Aquesta era exactament la situació en la que estava, mentre entrava a l’ordinador els còmics que acabaven d’arribar a la llibreria. Quan vaig aixecar el cap, va anar de poc que no morís víctima d’un infart...

- No t’espantis! Ja sé que és impactant tenir un reflex de tu mateix davant, però té una explicació... Soc el teu jo del futur!

- Què? Reflex de mi mateix? M’he espantat perquè per un moment m’he pensat que eres el meu pare i, per desgràcia, no pot ser. I és evident que tampoc pots ser el meu jo del futur. Però bé...

- Quan eres petit, els teus pares tenien una capçalera al seu llit de matrimoni que s’obria i era com un gran calaix. Allà tenien guardades algunes revistes pornogràfiques de finals dels 70 que tu miraves d’amagat, quan encara no feies ni dos pams.

- Ok, això és molt pertorbador...

- La primera vegada que...

- No cal que segueixis! Ja et crec! De veritat ets jo? No em puc creure que en el futur estigui tan demacrat...

- Ei! Però si estic quasi igual que tu!

- Què més voldries! En fi, ja que hi ets... què tal pel futur?

- Per això vinc! No puc concretar gaire perquè no hi ha gaire temps!

- Com no, Doc! Perquè passa sempre això en les històries de viatges temporals? No té sentit! Sempre apareix un personatge que viatja i juga amb el temps, dient que no té temps!

- Sé que costa però deixem-nos de friki-filosofia! T’he dit que no hi havia temps! Els viatges temporals que es fan a la meva època tan sols duren 5 minuts! Aviat em volatilitzaré!

- I per què no viatges al futur on hagi millorat la tecnologia? O intentes venir de més endavant?

- Perquè tan sols es pot viatjar al passat. Mai al futur. A més, m’estic morint i segurament, aquesta es la darrera cosa que farem. He dit que deixis ja d’interrompre’m!

- Ok, ok! Recurs fàcil, però s’accepta.

- No recordava estar tan volat! En fi... continuo. Aquest és el punt més llunyà en el temps on puc arribar físicament. I ho he fet per demanar-te que tu també facis un viatge en el temps. En el teu cas, no el podràs fer físicament. No es pot traslladar el gran portal que s’utilitza per poder fer el salt. Però sí que el podràs fer mentalment.

- Què vols dir?

- Si et poses al cap el que et donaré ara, podràs intercanviar la teva ment amb el teu jo de fa, segons la teva comptabilització de temps, 25 anys. Ho he programat així. Tindràs 12 hores per canviar la nostra existència... i és fàcil. Tan sols has d’escriure en una llibreta uns quants esdeveniments que el teu jo del passat pugui rentabilitzar. Com l’aposta d’un resultat esportiu o invertir a Microsoft. Això sí, tan sols tindràs una oportunitat per fer aquest viatge, per lleis de restriccions temporals.

- Sembla una barreja entre "Regreso al futuro" i aquella sèrie que feien per TV3... "El Salt"! Quantum Leap! Fas això per evitar morir en el punt on estàs? O potser perquè així evitaràs alguna gran desgràcia?

- No. Faig això per veure si arribes al moment on estic jo havent tingut més temps per poder viatjar, llegir, escriure, divertir-te, gaudir dels moments que vols amb qui vols... mai n'hi ha prou.

- Vols dir que no crearem una realitat paral·lela, i ens quedarem tu i jo en la mateixa situació? O potser és que amb els viatges temporals heu demostrat al teu temps que la teoria dels móns paral·lels és falsa? Per si de cas, no em podries dir directament alguna cosa del meu futur, que fes millorar la meva posició sense haver d'anar al passat?

Totes aquestes preguntes les vaig fer ja a l'aire. El meu jo del passat ja s'havia volatilitzat. És una altra de les coses que sempre passa en aquest tipus d'històries: tenir un munt de preguntes sense resposta. En el terra havia quedat el que semblava el gorro vermell d'un porter de waterpolo. El vaig agafar i vaig aprofitar un moment en el que la llibreria estava buida per entrar al magatzem i posar-me'l (tampoc era qüestió de fer el ridícul en públic). Segurament, havia menjat alguna cosa tòxica la nit anterior i estava delirant, però si hi havia alguna possibilitat de que allò fos cert, valia la pena provar de fer aquell viatge. En això es centraven els meus pensaments. I no tan sols per intentar tenir més diners i temps, con m'havia proposat el meu jo del passat, sinó que podia fer una mica d'heroi i fer tot el possible perquè s'evitessin algunes desgràcies que havien passat. Moltes vegades, amb un simple avís hi hauria prou.

Aquestes eren les idees que tenia. I es podrien haver fet realitat perquè, al fer un intercanvi on el meu jo passat visqués 12 hores al meu present, donaria validesa i credibilitat a tot el que apuntés a qualsevol llibreta. Però no va poder ser.

El que em va dir el meu jo del passat era cert i, en el mateix moment en el que em vaig posar aquell gorro, la meva ment va viatjar en el temps. Em vaig trobar a casa dels meus pares, tancat a la meva antiga habitació i estirat al meu antic llit. L'ambient era molt còmode... i jo estava mentalment molt cansat. Massa. Tant que no vaig poder evitar tancar els ulls.

12 hores dormint d'una tirada. Això sí, feia massa que no podia fer-les i les vaig gaudir. Pel que sembla, el meu jo del passat també va gaudir en el meu present. Els clients no paren de preguntar-me perquè aquell dia estava tan espitós i flipava tant amb els còmics i llibres que tenia al meu voltant.

Per la seva banda, el gerent de la llibreria també no para de preguntar-me per les drogues que havia pres aquell dia, insinuant si no en puc animar a tornar a provar-les. Es veu que aquell nen de 18 anys havia aconseguit incrementar les vendes, amb el seu entusiasme.