No fa gaires diumenges, el meu gat Spawn estava tranquil·lament prenent el sol en el petit balcó que hi ha en el “meu” pis -poso meu entre cometes per no ofendre al propietari que el lloga-, quan va detectar alguna amenaça que el va fer entrar disparat cap al menjador. No vaig tenir temps de preguntar-me què li passava. Quasi al moment, va caure una tromba d’aigua, de tan sols uns segons, que va deixar l’ esmentat balcó fet una bassa. La roba estesa, la rentadora i trastos diversos que tinc per allà, havien quedat ben xops.
Sense entendre res, vaig treure el nas pel balcó per veure que havia passat. Algú m’havia llançat aigua? Per l’olor a detergent, semblava procedent d’una rentadora... i sentia el soroll d’una que estava en marxa!
No vaig tenir temps d’indagar gaire més. Una segona tromba d’aigua va fer que imités el comportament que havia tingut el meu gat moments abans, fugint cap al menjador. Les caigudes d’aigua es van repetir cada cinc o déu minuts, durant una bona estona... i tot apuntava al meu veí preferit: el del pis de dalt. Ja he escrit sobre ell i els seus estranys comportaments més d’una vegada...
Malgrat que pocs moments abans de les inundacions havia pogut sentir al veí cantant i picant de mans, en una de les seves habituals jam sessions, quan vaig pujar per demanar-li si podria deixar d’ofegar-nos, no hi era. No va donar senyals de vida en tot el que va restar de dia.
Interludi
Mentre tot això passava, l’única veïna d’escala que tinc em va picar la porta. Com no podia ser d’una altra manera, estava assabentada de tota la situació i tenia la manera de solucionar el meu problema: si forçava l’armariet on estan els comptadors elèctrics –tan sols tenen la clau la companyia elèctrica i l’únic propietari de tots els pisos del bloc- i em posava a remenar, podia aconseguir tallar el llum del veí problemàtic. Ni cal dir que no em va convèncer la seva idea. A l’acomiadar a la veïna i tancar la porta, em vaig preguntar quantes vegades havia posat en pràctica aquesta tàctica amb d’altres veïns...
Mentre tot això passava, l’única veïna d’escala que tinc em va picar la porta. Com no podia ser d’una altra manera, estava assabentada de tota la situació i tenia la manera de solucionar el meu problema: si forçava l’armariet on estan els comptadors elèctrics –tan sols tenen la clau la companyia elèctrica i l’únic propietari de tots els pisos del bloc- i em posava a remenar, podia aconseguir tallar el llum del veí problemàtic. Ni cal dir que no em va convèncer la seva idea. A l’acomiadar a la veïna i tancar la porta, em vaig preguntar quantes vegades havia posat en pràctica aquesta tàctica amb d’altres veïns...
Acte II
Al dia següent, per pura casualitat, em vaig creuar per les escales amb el veí de dalt. No es va poder amagar i va optar per negar-ho tot. Segons la seva versió, no hi era el dia anterior, no tenia la rentadora engegada i no sabia absolutament res del que li estava parlant. Segur que havia sigut un altre veí! Quan el vaig deixar, vaig pregar perquè, almenys, hagués captat el missatge per poder solucionar el problema.
Acte III
Una setmana exacta després, també en diumenge, van tornar les inundacions. Això va fer que avisés al propietari de l’edifici, el qual es va presentar a casa en cinc minuts –viu a prop-. Sense pensar-s’ho, va pujar cap a dalt i, si o sí, va entrar al pis enganxant al veí en plena "rentadorada". Òbviament, tenia la seva pròpia galeria ben inundada i no podia negar res. A partir d’aquell moment, vaig sentir molts de crits i amenaces. Després, va baixar per explicar-me que el nostre veí “no gira del tot rodó”, però que li havia deixat les coses molt clares. Això sí, el va sorprendre que el rebés en calçotets i que, en cap moment, fes ni mig intent per posar-se alguna cosa.
Epíleg
Aparentment, després d’això tot es va arreglar... pel que respecta al “meu” pis. Fa un parell de dies vaig sentir com la veïna de davant cridava, en plena escala, al veí de dalt perquè ara era a ella a la que li havia inundat el balcó. Em sé d’ algú que es quedarà uns dies a les fosques...
