La senyora del moneder obert

Hi ha una dona gran, molt afable, que compra cada dia el diari i que, com que no s'hi veu gaire bé, em dona el moneder perquè agafi jo mateix les monedes. Sempre em fa pensar que, si amb aquesta edat ha aconseguit mantenir aquesta confiança en la gent, es perquè és -i ha sigut- molt bona persona. No hi ha res que pugui admirar més.

Alumnes privilegiats

Aquest matí, mentre anava a buscar el meu entrepà per esmorzar, m'he quedat intimidat per una professora de P3 (P4 màxim), que preguntava a un grup d'alumnes de mig pam, que tenia davant seu:

- Algú d'aquí sap francès?
- Nooooooooo... - han contestat els alumnes de mig pam.
- Ningú sap francès? Ai, ai... Doncs per aquest carrer passaven antigament els francesos i l'anomenaven "croissant". Si mireu aquest edifici...

En veritat no ha dit "croissant" sinó una paraula semblant que no he entès, ja que, amb 36 anys (i després de passar per col·legi, institut i universitat), no tinc ni idea de francès... ni de com anomenaven els francesos els carrers i edificis de Girona.

Haurè de matricular-me a P3...

El dilema

Dos clients que he hagut de despatxar un darrere de l'altre, m'han sumit en una profunda reflexió: què són pitjors, les dones-channel o els homes-gremlins? Unes et tomben perquè duen a sobre una ampolla sencera de perfum, i els altres perquè són alèrgics a tot contacte amb l'aigua. Quin dilema...
Del que estic segur es de que, a l'igual que un canvi brusc de temperatura pot fer que agafi una galipàndria, l'haver d'estar exposat a canvis d'olors corporals tan brutals com aquest, tampoc ha de ser bo.