Sending out an S.O.S

Quan era petit, tenia als meus pares desesperats. No feia més que agafar angines, una darrera l’altra. Sempre estava amb febre al llit sense poder menjar gaire cosa. Els metges d’aquells temps van provar tot tipus de medicaments en mi, fins que van arribar a la conclusió de que la solució passava per operar-me.

A l’últim moment, quan ja tenia dia i hora de quiròfan reservats, els meus pares em van portar a la consulta privada d’un metge del qual tan sols recordo dues coses: que s’estava a punt de jubilar perquè era ja gran, i que es va emprenyar molt amb els seus col·legues de professió al veure el meu estat. Li va dir als meus pares que jo no necessitava operar-me ja que, l’única cosa que em passava era que els tractaments que jo havia seguit eren inadequats. Així, em va receptar uns supositoris –una caixa groga i vermella de marca “Momentol”-, unes vitamines i va insistir als meus pares en que mengés molt de iogurt. Era igual si la meva gola no em deixava empassar res més, podia fer els àpats a base del producte làctic.

L’operació es va anul·lar i el tractament va funcionar. No vaig tornar a agafar angines... fins 30 anys després.

En l’actualitat, he patit la repetició de la història. Porto ja dos anys agafant angines cada 3-4 setmanes i demà, després d’any i mig de llista d’espera -gràcies senyors Mas i Rajoy per deixar la Seguretat Social en el seu estat actual-, per fi m’opero.

Una vegada he arribat a aquestes alçades, m’agradaria preguntar-vos una cosa: algú té alguna taula ouija per poder comunicar-me amb el metge que em va curar fa 30 anys? Que tingui una bona cobertura, ja que tan sols tinc 24 hores per poder evitar l’operació. Gràcies!