"El padrino" i l'AMPA

Ahir a la nit, un canal de televisió va tenir el bon gust d’emetre El padrino i El Padrino II, seguides. Malgrat que tinc la promesa amb mi mateix de no veure cap pel·lícula que estigui tallada per anuncis –més que res, perquè fer-ho sol suposar acabar “gaudint” d’una jornada maratoniana d’anuncis amb trossos de peli-, no vaig poder-ho evitar: em vaig quedar enganxat en el sofà i vaig marxar a dormir molt tard. És d’aquelles coses que no te n’adones que fas fins que ja és massa tard -en aquest cas, literalment-.

Com no podia ser d’una altra manera, dur a terme tal acció ha comportat les seves conseqüències. Una d’elles durant la nit: he dormit molt poc i gens bé. En Michael Corleone s’ha colat entre els meus somnis i no he fet més que veure cotxes que explotaven i Pacinos xungos. Quan m’he despertat, quasi he donat gràcies per no trobar-me amb… bé, suposo que tothom recorda l’escena del cavall.

Durant la resta del dia, m’he arrossegat com he pogut a causa de la son i del cansament. Això sí, amb la punyetera musiqueta de la pel·lícula al cap. És estrany que, en aquestes condicions, no hagi protagonitzat el següent diàleg, amb alguna de les mares que m’ha vingut a buscar llibres de text pel seu fill:

- De quin col·legi ve?
- Del Tocalapera.
- És de l’AMPA?
- No... però vull ser-ho.
- Molt bé... aquest és el full d’inscripció. Una vegada l’emplenis, no hi haurà marxa enrere. Passaràs a ser de les nostres, de la nostra família... i els membres de la família s’ajuden. Ara et faré un favor i pagaràs menys pels llibres que educaran als teus fills. I fent això seré feliç perquè tu ets feliç. Potser algun dia hi haurà algun altre membre de la nostra família que es trobarà en una posició semblant a la teva... i necessitarà que li tornis el favor. Potser fins i tot et demana que reciclis llibres i li donis allò que avui compres, gastant tot el que has guanyat amb el suor del teu front.

Però tu no tindràs cap dubte. Ho faràs perquè has signat el paper i ja ets una de les nostres...

En fi, que faré bé en anar-me avui a dormir sense veure la tele.

P.S: Deixant les conyes de banda, amb els temps que corren, és vergonyosa la despesa increïble que han de fer els pares en llibres i material de col·legi. L’educació és i sempre hauria de ser un dret, no un luxe.