Dos casos més d' "Els jocs de la fam"

Encara que potser no ho sembli, no tinc res en contra de la trilogia d’ “Els jocs de la fam”. És més, deixo constància de que, segons m’han dit –jo no l'he llegida-, és una lectura que enganxa i passa bé.  Malgrat això, els seus compradors solen ser especialistes en fer coses inesperades. Us explico, tan sols, dos dels últims casos:

Cas 1

Una noia de 14-15 anys s’apropa als llibres, acompanyada de la seva mare...

- Mira mama! “Els jocs de la fam”!

- Quin llibre és?

- Aquest! Me’l compres? Si us plau... – dient això, la noia agafa un dels exemplars del primer llibre i dona a la mare.

- És aquest? No sé... deixa’m veure quin tacte té... és molt important comprovar quina sensació et donen els llibres abans de comprar-los! – acte seguit, la dona comença a acariciar la coberta del llibre. La seva filla espera amb la respiració continguda. Jo semblo un dibuix animat al qual li surten signes d’interrogació damunt del cap. – Ok. Té bon tacte! Te’l pots comprar!

I així és. 

Per si algú s’ho pensa, la mare no era invident ni res de semblant. Tan sols tenia una manera diferent de comprar llibres.

Des d’aquell moment, intento acariciar els llibres per veure que em transmeten... però l’única cosa amb la que em trobo és amb alguna que altra capa de pols. No li acabo de trobar el què...

Cas 2

Dues noies, també d’uns 15 anyets, agafen el primer llibre de la trilogia i me’l venen a pagar. La jove compradora mira el seu moneder i decideix treure una targeta de crèdit rosa, mentre la seva amiga exclama: “Alaaaaa! Què xula!!”. Agafo la targeta, miro que correspongui el nom que hi consta amb el DNI que m’ensenya i faig ús del datàfon. Fins aquí, tot normal. La crisi arriba quan l’aparell em demana el PIN de la tarja. En lloc de marcar-lo, la noia treu el seu mòbil d’una motxilla que portava penjada a l’esquena i fa una trucada. Jo no entenc el que està fent. El datàfon comença a queixar-se  perquè ningú marca el PIN. Insisteixo dient “em... el número secret?” i la noia em fa un gest amb la mà, deixant-me clar que el datàfon i jo hem d’esperar:

- Papaaaa! He utilitzat la targeta nova que m’he fet però se m’ha oblidat el PIIIIN. No el sabries tu?... Sí, el número que m’ha donat el baaanc... I jo que séeeee... Que utilitzi la vella? Però jo volia utilitzar la novaaaa!... Però... Vaaaal.

Finalment, maleint el món per la injustícia, la noia es resigna i em paga amb la targeta vella.