Sospita de la fi del món

Malgrat el que puguin dir els més catastrofistes (i alguna civilització ja desapareguda), espero que el 2012 sigui per tots vosaltres molt millor que el 2011. Que tingueu una genial entrada d'any!!

P.S: Els maies dèien que el món s'acabaria el 22 de desembre del 2012... o sigui, el dia en el que es sorteja la loteria de Nadal...
Deducció: seria molt típic de mi que aquell dia em toqués la grossa, i que la maia resultés ser l'única profecia certa de la història.

Un còmic que no fa per ell

Aquesta tarda, una dona temerària, ha vingut amb una amiga per comprar un còmic que li havia demanat el seu fill. Mentre el comprava, s'anava excusant amb l'amiga:

- Dona esgarrifada: No entenc que li ha agafat ara al meu nen, que m'ha demanat que li comprés aquest còmic... no fa per ell!
- Amiga de la dona esgarrifada: Vols dir? Ja fa per un nano d'onze anys...
- Dona esgarrifada: No, no... per el meu no. Ell és molt intel·ligent i està acostumat a llegir llibres molt gruixuts des de fa temps...

Mentrestant, darrere de les dues dones, esperava pacientment una cua de persones ADULTES que acostumen a comprar aquell tipus de còmic.

Em pregunto que dirà aquesta mare quan, dintre d'un parell d'anyets (o abans) descobreixi que el seu nen comença a "llegir" revistes d' "anatomia"... això sí, gruixudes, perquè és intel·ligent.

Diari de guerra, dia 2

Demà ja és Nit de Nadal i ens ataca una gran massa de gent desesperada que va a la recerca de regals. Veig cares de desesperació i angoixa entre clients que veuen com les esperances de trobar el darrer llibre de Ferran Adrià per demà, es redueixen a zero. Em trobo amb les mirades buïdes d'aquells que persegueixen trobar alguna cosa que, en el fons, saben que mai trobaran. Escolto les súpliques i plors d'aquells que em demanen que, per pietat, els aconselli alguna cosa. Intento amb totes les meves forces no plorar jo mateix a l'haver d'embolicar qualsevol cosa que em posin per davant, des d'un llibre a un boli Bic (verídic). No ho aconsegueixo.

Fets destacats del dia:

- Una persona m'ha dit que estava mig marejat d'ensumar perfums a la perfumeria i, com que no volia pensar, m'ha demanat que li aconsellés tres llibres: un per un home de 62 anys; un altre per un altre home de 45 i l'últim per una dona de 30. Crec que és la persona número 10.000 que em demana una cosa semblant i, fins ara, he aconseguit no insultar a cap d'elles.

- També he resistit la temptació d'agredir a aquells que passen de la persona a la qual estic atenent en aquell moment, i volen que els hi busqui tal o qual cosa sense esperar.

- Un home (molt pesat) al qual estava despatxant, m'ha començat a fer mil i una preguntes, alhora que em feia embolicar mil i un regals, desesperant a una persona que estava darrera seu esperant i que, de manera impacient, ha marxat tot rondinant. No passaria res d'especial si no fos perquè aquesta persona era el meu ex professor de català de 8è, el Sr. Ramon... i veient la mala llet amb la que ha sortit de la llibreria, fa que sigui possible que trobi la manera de catejar-me retroactivament. Espero que no m'hagi reconegut...

En fi, faré servir les poques forces que em queden avui per desitjar-vos un MOLT BON NADAL A TOTHOM!!!!!! A atipar-se de coses bones, que ja toca...

Pèrdua del romanticisme

Desmitificant mites:

- "Take on me" (A-HA, 1984): A primera vista, sembla una cançó molt romàntica que va sobre un noi maco que coneix a una noia maca, i vol fugir amb ella (recolzada per un vídeo maquíiiiissim i súper romàntic, amb herois, acció, drama i aventures). Malgrat això, si ens fixem bé en la lletra, ens adonarem que la cosa és molt més simple... tan simple com un típic tiu que va molt cremat (possiblement borratxo) i que es posa molt pesat amb una tia que troba, per intentar fer coses amb ella. La cosa es posa molt i molt xunga cap a la part final de la cançó ("estás huyendo... iré por tu amor de todas maneras")

Sí, sé que gran part d'aquesta desmitificació és mèrit de la "gran" traducció que han fet en el vídeo...

http://www.youtube.com/watch?v=-zOzMR6J08w

- "The sun always shine on TV" (A-HA, 1984): Per si algú dubta del que comento amb "Take on me", tan sols cal que vegi la segona part del vídeo (perquè hi ha una segona part). El tiu cremat aconsegueix per fi muntar-s'ho amb la tia i, seguint una clàssica reacció masculina, desapareix (i molt ràpid). Després, marxa amb els seus col·legues per rememorar i celebrar el tema. "Toqueu-me! Creiu-me! Abraceu-me!". Molt típic tot.

http://www.youtube.com/watch?v=OatoAN96-qQ

Diari de guerra, dia 1

Ahir vam iniciar el nostre particular compte enrere a l'infern. Ja es comencen a notar petites aglomeracions; petits brots d'histèria i ansietat entre els clients; les primeres mil persones que et pregunten "què li regalaries a un/a noi/a de 1X anys que no llegeix" (resposta: res que tingui lletres?); els primers símptomes d'agarrotament a les mans després d'empaquetar...

Fet destacat del dia:

- Un client em va preguntar si tenia el llibre "Fish". Després de consultar a la nostra base de dades, li dic: "amb aquest nom, tan sols em surt un d'empresa que ara mateix no tenim disponible". Em contesta que no és aquest, ja que no té res a veure amb temes empresarials. Creu que es tracta d'una novel·la. Jo intento insistir: "no l'ha escrit un autor que es diu Lundin?". Em diu que està segur que no és aquell autor.
En aquell moment passa la meva companya de feina Eva i li pregunto si a ella li sona el llibre "Fish" (potser estava entrat amb un altre nom a la base de dades, i a ella li sonava). Es dirigeix cap al client i li pregunta si és d'empresa. Aquest, sorprenentment, gira la truita i diu que li sembla que sí. Davant de la meva cara de perplexitat, afegeix "...i és d'un autor que es diu Lundin, però aquest noi m'ha dit que no hi ha cap". L'Eva em mira estranyada preguntant-se perquè li demano per un llibre que ja he trobat esgotat a la base de dades. Quedo com idiota i no puc dir en veu alta que el client dona mostres de bipolaritat.

Radicalisme a l'hora dels àpats

A petició de la Sílvia:

Hi ha el pensament generalitzat de que, la gran majoria de les situacions, es poden resoldre amb molt de diàleg i un alt grau de comprensió. Les posicions més extremes tan sols les adopten, de manera continuada, aquells que no evolucionen ni volen evolucionar. Malgrat això, hi ha diverses exepcions que empenten a la majoria de la gent al radicalisme més absolut, essent una de les més conegudes el menjar. Per alguna raó, adoptem com a religió els nostres hàbits alimentaris i mirem malament a aquells que ens volen fer empassar coses que no ens agraden. Els de la yihad vegetariana poden entrar en coma si s'enteren de que, l'ensaïmada que s'estan menjant en aquell moment, porta sahïd de porc; mentre que un KKKarnívor es pot sentir ofés i ningunejat si troba dues fulles d'enciam i mitja tomata en el seu plat.
Però no tot és negatiu. Aquest radicalisme exacerbat també pot portar a les persones a potenciar habilitats innates, mai abans sospitades. En aquest sentit, s'han observat casos de persones, a priori, negades des de petites pel càlcul més elemental, que han pogut rivalitzar amb el mateix John Forbes Nash a l'hora de calcular les calories a ingerir en el seu dia a dia.

(Moltes coses d'aquestes són les que ha de suportar la pobre víctima encarregada de trobar un restaurant que vagi bé a tothom, quan fem sopars a la llibreria. Ànims, Jordi Ignasi!!)

Telepatia amb els clients

Acabo de descobrir que sóc telèpata!! Un client, amb roba cara i pentinat impecable, ha triat tres llibres del cistell de saldos que tenim a 2 euros. Quan ha anat a pagar, amb expressió de tiu espabilat que se les sap totes i veu profunda, m'ha dit: "ja que agafo tres llibres, podries fer-me algun tipus de descompte... (moment de silenci)... No saps que vull dir? No sé... per exemple, em podries regalar un dels llibres o deixar-m'ho tot per 5 euros...".
No sé quina cara he posat, però l'home ha frenat en sec la seva exposició, m'ha demanat disculpes i ha canviat la seva pose de "tio listo" a una altra de tiu avergonyit. I tot sense dir res! Tinc poders!!

Adolescents addictes

Hi ha dos o tres grups d'adolescents addictes al manga que, cada cop que surt algun número de les seves sèries favorites, es posen a cridar i a cel·lebrar-ho, provocant que gran part de les meves neurones s'acomiadin de mi i, directament, se suïcidin. Si actuen així per un còmic, què faran en el moment en el que aconsegueixin... bé, millor deixar-ho estar...

Entrar sense poder sortir

És una putada quan el tancament centralitzat d'un cotxe es trenca. Ara mateix, tenim un Seat Ibiza en el que podem entrar sense tenir cap garantia de poder sortir. Per fer-ho (en qualsevol de les portes que volguem utilitzar), hem de baixar la finestra i treure la mà per ella, per intentar arribar a la maneta de la porta. Cal tenir el contacte posat (l'elevallunes és elèctric) i estudiar molt bé la posició i la mà que utilitzem ja que, més d'una vegada, m'he fet mal al dit gros intentant dur a terme aquesta "operació sortida" (sí, ja sé que per la resta dels humans això té un altre significat).
El no va a més es va produir fa pocs dies quan, al voler sortir del cotxe, em vaig adonar que la maneta exterior tampoc funcionava. Vaig intentar provar amb la porta de l'acompanyant i no vaig tenir sort. El cotxe estava totalment tancat. En aquell moment, vaig mirar cap als seients de darrera, de manera ràpida, per si em sortia un assassí en sèrie que em volgués pelar (era una situació típica que he vist a uns quants milers de pel·lícules). Per sort, l'única cosa que va sortir va ser la sensació de que potser hauria de veure menys films.
Finalment, vaig arribar a una conclusió meditada i lògica del que havia de fer per sortir d'aquella situació: pitjar repetidament i de manera histèrica el botó del tancament centralitzat, fins que sentís el familiar soroll de la maquinària que m'anunciés que ja podia obrir la porta. Vaig trigar una mica, però el pla va funcionar.

Sort que, en uns dies, jubilarem el cotxe...

El món no és groc, és vermell

Un home i una dona em demanen el llibre "Polseres vermelles" de l'Albert Espinosa, per regalar al seu fill. Vaig a buscar el "El món groc" i els hi dono. Se'l queden mirant durant uns segons. Silenci dramàtic. Al final, em diuen que aquell no és el llibre que busquen, ja que ells volen "Polseres vermelles" del mateix autor. Els hi explico que "Poseres vermelles" és el nom de la sèrie de televisió, però que el llibre en el qual aquesta es basa és "El món groc". Els hi ensenyo que en el mateix llibre hi ha un faldó que posa (amb lletres molt grans) "el llibre en el què es basa la sèrie d'èxit Polseres vermelles". Silenci dramàtic un altre cop. La dona no es creu res del que li he dit i em diu el seu fill havia vist el llibre en el Carrefour. I que era de l'Albert Espinosa. Agafo aire...
Explico que el seu fill potser havia vist els DVD o alguna cosa semblant de marketing la sèrie, però que l'Albert Espinosa no ha escrit cap llibre anomenat "Polseres vermelles". Com que en continuen replicant, acabo repetint vàries vegades (mig histèric): "el llibre polseres vermelles no existeix! NO EXISTEIX!!". Al final, es compren "El món groc" no gaire convençuts, i em pregunten si es pot tornar.

Quan marxen, em giro cap a la meva esquerra, totalment derrotat psicològicament, i veig al meu company Ivan, que havia presenciat tot el que havia passat, descollonant-se de mala manera...

Somnis dolorosos

Avui he tingut un somni recorrent: tornava a jugar a bàsquet. Després de molts d'anys, estava un altre cop en el pavelló de Salt esperant a la banqueta el meu torn per sortir a pista. Quan ja semblava que no jugaria ni un minut, l'entrenador es gira cap a mi i decideix fer el canvi. Tinc moltes dificultats per treure'm el xandall i trigo molt en fer-ho (coses dels somnis), però al final ho aconsegueixo. Salto a pista. El meu equip recupera la pilota en defensa i he de còrrer cap a la cistella contrària... però en aquell moment tinc una rampa en el bessó... una rampa REAL que em fa molt de mal i que em desperta de cop, en una manera horrorosa de fer-ho. Tinc la zona encara una mica adolorida.

En resum: m'he lesionat SOMIANT que jugava a bàsquet... serà veritat que ja tenim una edat?

La senyora del moneder obert

Hi ha una dona gran, molt afable, que compra cada dia el diari i que, com que no s'hi veu gaire bé, em dona el moneder perquè agafi jo mateix les monedes. Sempre em fa pensar que, si amb aquesta edat ha aconseguit mantenir aquesta confiança en la gent, es perquè és -i ha sigut- molt bona persona. No hi ha res que pugui admirar més.

Alumnes privilegiats

Aquest matí, mentre anava a buscar el meu entrepà per esmorzar, m'he quedat intimidat per una professora de P3 (P4 màxim), que preguntava a un grup d'alumnes de mig pam, que tenia davant seu:

- Algú d'aquí sap francès?
- Nooooooooo... - han contestat els alumnes de mig pam.
- Ningú sap francès? Ai, ai... Doncs per aquest carrer passaven antigament els francesos i l'anomenaven "croissant". Si mireu aquest edifici...

En veritat no ha dit "croissant" sinó una paraula semblant que no he entès, ja que, amb 36 anys (i després de passar per col·legi, institut i universitat), no tinc ni idea de francès... ni de com anomenaven els francesos els carrers i edificis de Girona.

Haurè de matricular-me a P3...

El dilema

Dos clients que he hagut de despatxar un darrere de l'altre, m'han sumit en una profunda reflexió: què són pitjors, les dones-channel o els homes-gremlins? Unes et tomben perquè duen a sobre una ampolla sencera de perfum, i els altres perquè són alèrgics a tot contacte amb l'aigua. Quin dilema...
Del que estic segur es de que, a l'igual que un canvi brusc de temperatura pot fer que agafi una galipàndria, l'haver d'estar exposat a canvis d'olors corporals tan brutals com aquest, tampoc ha de ser bo.

Com va dir l'artista...

Una clienta, aquest matí:

"Vull un llibre del que no sé el títol, ni l'autor, ni la editorial... però era un que vaig veure en aquesta llibreria, fa un parell anys, en una pila on n'hi havien diversos exemplars. La portada no recordo bé si era verda o negra...".

Per alguna raó estranya, en moments com aquest, em ressonen al cap unes mítiques paraules que va dir Fernando Fernán Gómez...

Un Hola de regal

Genial! La primera cosa que he fet aquest matí a la llibreria ha estat embolicar una revista "Hola" amb paper de regal perquè, segons m'ha explicat la clienta, "era l'aniversari de la seva filla i no sabia on anar perquè no hi havia res obert". Un Hola... no m'estranya que hi hagi gent que odiï a les seves famílies!

Comparacions odioses

Aquest matí, hem tingut la visita de Gilbert Shelton a la llibreria, un dels grans autors del còmic underground nord-americà. Mentre que a la secció de còmics (al fons de la botiga) l'artista xerrava, es feia fotos, feia dibuixos en alguns exemplars que tenim de la seva obra, i admirava el treball del meu company Ivan al calendari de la llibreria del 2011 (genial, per cert, tant pel mateix dibuix com per la imaginació que hi va posar); a l'entrada de la botiga jo he rebut a un dels nostres clients habituals de diaris que, després d'observar durant uns segons tot el sarau que s'havia muntat amb l'autor nord-americà, m'ha mirat als ulls de manera sostinguda, per preguntar-me: "no sabries quin dia és avui? Dijous o divendres?". Tinc depressió.

Les intimitats d'en Xevi i d'en Pol

Surts a la terrassa per buscar roba a l'estenedor i... no sé qui són en Pol i en Xevi, però tinc més informació d'ells del que voldria. Tot gràcies a un sopar de noies universitàries, retransmés en veu alta, a tots els edificis dels voltants (doncs sí, estimats companys de genere masculí, una vegada més, queda confirmat que les dones parlen ABSOLUTAMENT DE TOT entre elles).

El pelegrinatge sagrat

Crec que posaré un elixir bucal al mostrador de la feina, juntament amb un cartellet que posi: "utilitzar abans de dirigir-se al llibreter". Sobretot els dissabtes i els diumenges, quan hi ha més d'un que s'atura a la llibreria durant el seu pelegrinatge setmanal de les santes birres, a les diferents terrassetes.

La tragèdia dels endarreriments

Després de veure el patiment i la consternació en la cara de la gent durant els darrers dos dies, sembla ser que la tragèdia per fi s'ha acabat i tots podem tornar a la rutina de la nostra vida diària. Avui han arribat, per fi, l'Hola i el Lecturas a la llibreria!! No van sortir dimecres pel casament de no sé quin espantaocells, podrit de calers. (Com el dilluns, per alguna raó, s'endarrereixi també el Pronto, estic convençut de que cremen la llibreria, amb nosaltres a dintre).

Veïns no gaire normals 2

El meu veí d'adalt ha decidit aquesta matinada que, en comptes de donar cops i insultar a enemics invisibles, tocava posar la tele a tot volum mentre es posava a veure una marató d'episodis de "La vuelta al mundo de Willy Fog". Encara resona al meu cap el "son - ochenta días - son - ochenta nada más - para dar la vueeelta al muuundo - son..."

L'odio profundament. Jo era més de "Dartacán y los tres mosqueperros"...

Tria la teva resposta

Nova edició de "Tria la teva resposta (si haguessis estat en el meu lloc)":

Un client em demana per la col·lecció "La Rueda del Tiempo" de ciència ficció. Li ensenyo on és i li explico que, en aquests moments, s'han publicat 19 llibres en format de tapa dura i bona enquadernació. Em demana pel preu i li dic que els llibres valen entre 20 i 30 euros. La següent pregunta que em fa es: "és el que val cada un o és el que costen tots els llibres en total". Davant d'això, què li hauria d'haver contestat?

a) Exacte! Els 19 llibres valen en total entre 20 i 30 euros (ja ho decidirem). També pots comprar tots els llibres de la llibreria per 10 euros... i per 5, els socis et traspassen el negoci!

b) No m'ho diguis! Al col·legi, ho passaves malament fent mates, oi?

c) Et deixo sol durant cinc minuts i penses quina pot ser la resposta correcta. Després, em dius per on van les teves sospites...

d) Altres.

Veïns no gaire normals

El meu bloc de pisos és genial. El veí que viu a sobre meu, és un noi jove que no es gaire normal i fa por. Es posa a ballar i picar de mans cada dia, seguint un horari que va d'1 a 5 de la matinada... quan està tranquil. De vegades comença a donar cops als mobles, mentre va dient "joder" i "fill de XXXX" a algú (viu sol). Ja he hagut de pujar vàries vegades per parlar amb ell, tot i el risc evident de ser un més dels cadàvers que deu tenir amagats en alguna part del seu pis.
Per la seva banda, la meva única veïna d'escala és una dona de mitjana edat amargada, que es queixa de qualsevol cosa i de qualsevol soroll... excepte dels que fa el meu veí de dalt, és clar (és el fill d'una suposada amiga seva). Ara, quan marxo a treballar cada tarda a les quatre, sento que crida "animal!" cada vegada que tanco la meva porta, ja que li molesta el soroll que fa.
Crec que tinc dues opcions: canviar-me de pis o transformar-me en un psicòpata més del bloc. Què fer?

El costat fosc de les capes de pols

Un home em demana el casc de motorista de les Star Wars que fa vint anys que està d'ornament a la llibreria (sense exagerar). Sense dubtar-ho ni un moment, se'l fica davant meu. Em quedo observant l'escena amb cara de perplexitat (alhora que me n'adono que es podria fer un estudi de l'antiguitat exacta del casc, per les capes de pols que té).

Assessor d'imatge a la 22

Ja feia temps que no tenia una petició surrealista a la llibreria. Situació: dona mirant una revista que porten unes ulleres de regal:

"Escolta noi, tu saps quin tipus d'ulleres anirien millor per la meva fisonomia i el meu tipus de cara?"

Trucada surrealista

Trucada que vaig rebre el passat diumenge a la 22:

- Llibreria 22...
- Hola! Sóc la mare de la Joana. Ja ho teniu tot preparat?
- Què? Perdoni, em sembla que s'equivoca... això és una llibreria.
- (Un moment de silenci) Necessiteu que us portem alguna cosa? Pel camí ens podriem aturar per algun lloc que estigui obert...
- Eh... senyora, de debò que s'equivoca. Està trucant a la Llibreria 22...
- (Un altre moment de silenci) Bé, si no necessiteu res, anem directament cap allà a menjar l'arròs. Fins ara, Manel!

I allà em vaig quedar. Mirant com un estúpid el telèfon i preguntant-me si m'havia de posar a fer una paella al mig de la llibreria (si mirava bé entre les promocions del cap de setmana dels diaris, encara la podia fer), o si havia d'avisar a la Sònia per dir-li que, d'un moment a un altre, se'ns podia presentar a casa una tal "mare-de-la-Joana"... i que volia arròs.

Matemàtiques per a tots

Avui he tingut davant dues dones de mitjana edat, molt estirades, que han decidit comprar un regal de mainada que valia 2,95 euros. "Nen, a això li fiques algun paper per sobre o el que sigui, que és per regal", m'ha dit altiva una d'elles, sense dir ni hola, mentre allargava la mà per donar-me 3 monedes d’euro. Després de rebre el canvi, i al mateix temps que jo anava embolicant, la dona que havia pagat es veu sobtada per un euro que li donava la seva amiga:

-Té ja estem en paus – diu Dona Estirada 2
- (Dona Estirada 1 es mira la mà i dubta uns segons) Home... jo no diria tant! Potser m’hauràs de donar una mica més, no?
- A veure, si són 2,95, la meitat són... -llarga pausa. Les dues dones estirades es concentren en aquesta complexa operació. Jo dubto si he de treure o no una calculadora- ...2 euros!!.
- Això! 2 euros!

I així, després de que Dona Estirada 2 li pagués 2 euros a Dona Estirada 1, les dues dones han marxat tan contentes de la botiga amb el seu regal, deixant-me amb un únic pensament al cap:

"Estúpidas, estúpidas mostrorratas..."