Diversitat d'espècies a les Fires

Un any més arriben les fires de Sant Narcís, un dels pocs esdeveniments de les comarques gironines que fa sortir a tothom, sense gairebé excepcions, al carrer per gaudir (o no) dels diferents actes. Com es fàcil d'imaginar per l'anterior frase, el primer amb el que ens trobem quan decidim passar un dia de fires és un col·lapse de gent impressionant, el qual pot molestar més o menys a l'hora de caminar i és totalment infernal per aquells agosarats que agafen el cotxe i pronuncien la frase "avui aparcaré al cantó de les fires" (en el cas que hagin de passar per davant del col·legi Maristes un dissabte o diumenge per la tarda, es tracta directament de gent amb esperit suïcida). Dintre d'aquesta multitud de gent, podem trobar diferents "espècies" que viuen de manera diferent les fires segons la següent classificació per edats:

- D' 1 a 14 anys: Són éssers que han estat esperant les fires durant tot l'any i que, una vegada arriben, no estan disposats a marxar mai més d'allà. Tenen una predilecció especial per les atraccions, les quals provoquen la ruïna econòmica i el malestar físic (sobretot mareigs) de les espècies més grans que solen acompanyar-los. Els més petits d'aquest grup solen acabar el dia de fires plorant i cridant a un volum que, sorprenentment, supera al dels altaveus de les diferents atraccions (o almenys aquesta sensació tenen els acompanyants).

- De 14 a 27 anys: Aquesta espècie passa de tots els esdeveniments que hi ha a les fires excepte d'un que segueix any rere any com si fos una religió: les barraques. No importa que el subjecte estigui reclòs a un monestir tibetà, durant les fires de Sant Narcís estarà al passeig de la Copa amb un got de colors, sota la pluja (sempre plou un o més dies, per pura tradició). Solen anar en grups més o menys grans que es posen en forma de filera vertical per donar voltes i més voltes sense sentit per totes les barraques, i s'agrupen en forma de rotllana no uniforme durant les hores que es passen "apalancats" en una barraca específica, la qual solen marcar com a territori (moltes vegades, fins i tot hi ha qui fa les seves necessitats al seu voltant per acabar-ho de marcar). El seu mètode de diversió sol ser mirar constantment a alguns membres triats del sexe contrari i, sobretot, beure molt per poder caminar de tort entre la gent, duent a terme una proba d'agilitat que superen gràcies a l'experiència de les fires acumulades. Tot i que per barraques solen haver diversos grups de música tocant, per aquesta espècie no sol ser un punt fonamental per poder divertir-se.

- De 28 a 38 anys: És possiblement l'espècie que més depressions agafa durant el període de fires. Si no tenen fills o no els porten, encara es creuen estar dintre del grup anterior i van a passar la gran nit de barraques, tan sols per adonar-se que: a) Tot i que sempre volen aparcar el cotxe a prop, ho acaben fent en un lloc llunyà que no els hi fa cap gràcia. b) A partir de les 12 de la nit tenen són. c) Senten una forta olor a pixats (i a d'altres coses) que mai abans havien notat a barraques. d) No troben a tots els companys de sempre i es senten envoltats per mainada. e) Quan es paren a menjar alguna cosa, surten de les barraques i van cap a les fires per trobar una parada on els hi donen plats i poden seure. Quan se n'adonen que s'han deixat tot el sou de la setmana en quatre racions de patates braves i begudes, es posen malalts. f) Quan passa mitja hora des de que arriben, no entenen perquè no s'han quedat a casa mirant un DVD. En el cas de tenir fills, es posaran malalts i s'arruïnaran econòmicament, tal i com es descriu en l'explicació de la primera espècie, abans esmentada.

- De 39 anys cap a endavant: Aquesta espècie deixa de banda els aspectes anteriors de les fires i les torna a gaudir redescobrint el seu entorn: la fira de mostres, la de pintura, la d'artesania, la de llibres, les sardanes... Viuen tots els esdeveniments de manera molt més tranquil·la i compren xurros (sobretot de xocolata) sempre que van a voltar per les atraccions.

Bones Fires per tothom!!

No m'agrada la platja!

Confesso que no m’agrada la platja. Sé que hi ha gent que no ho pot entendre i s’escandalitza quan escric això, però és una realitat que no puc evitar... i que puc explicar amb les meves raons:
Per començar, a menys que tinguem un apartament per allà, un dia de platja no pot començar bé si no ens aixequem molt aviat. Com que no ve gaire de gust fer-ho després de deixar enrere la nostra jornada laboral (ja sigui durant el cap de setmana o durant les vacances), acabem no fent cas a les nostres intencions inicials i trobant-nos una cua a la carretera d’una hora que posa a proba la nostra paciència (i més si ens toca fer de conductor, ja que, en aquest cas, haurem d’aguantar a tots els acompanyants dient que ells haurien agafat un altre camí).
Una vegada sortejada la primera dificultat, aconseguim entrar amb el cotxe al poble on és la platja, però... clar, per molt que hagi avançat la tecnologia, encara no ens podem guardar el cotxe a la butxaca i l’hem d’aparcar. La llarga cua que havíem fet abans no era un bon símptoma per fer fàcil aquesta tasca, per la qual cosa acabem trobant el nostre aparcament després d’una hora de recerca (i ja van dos), a cinc quilòmetres de la platja i en pàrquing de pagament.
Una vegada hem recorregut els cinc quilòmetres esmentats (carregats amb els para-sols, les tovalloles, els entrepans, la pilota, les pales, la roba per canviar-nos després, les begudes, el llibre, el diari esportiu, les xancletes, les ulleres de natació i la crema solar), arribem a la platja... la qual hem de recórrer de banda a banda per trobar un forat on estirar-nos amb l’acompanyant o acompanyants, desafiant totes les lleis físiques existents.
Vàries hores després d’haver sortit de casa, hem aconseguit el nostre objectiu. Ens posem una crema desagradable per tot el cos que ens fa sentir oliosos i a la qual s’enganxa inevitablement una part de la sorra que ens envolta i... en aquest punt torno a escriure en primera persona perquè és quan la gent, en teoria, gaudeix del dia mentre jo em sento morir lentament.
No sé en quina posició posar-me per llegir el diari esportiu. Quan ho aconsegueixo, me n’adono que no hi ha res d’interessant. Agafo el llibre. Deixo el llibre perquè no hi ha qui es concentri amb la calor que fa i el soroll que hi ha al voltant. Miro al voltant i veig noies de bon veure en “top-less” i tanga. La meva parella em mira a mi i veu que jo estic mirant a noies de bon veure en “top-less” i tanga. Es posa vermella, i no és ni perquè s'hagi cremat encara (tot arribarà), ni perquè tingui vergonya de res. Jo dissimulo i faig veure que mirava a l'infinit en un acte d'innocent meditació trascendental. Miro cap al cel. Tanco els ulls. Obro els ulls perquè em molesta la llum del sol. Malgrat la crema que m’he ficat abans, sento que em pica la pell i vaig decidit cap a l’aigua. Recordo que està freda i intento entrar poc a poc. Un nen al costat es llença a l’aigua en planxa i, apart de fer-me sentir vergonya per la meva manera d’entrar en ella, m’esquitxa i el maleeixo per la impressió que em provoca. Començo a nedar. Em canso de nedar 1 minut i 35 segons després de començar a fer-ho. Torno cap a la sorra. Trepitjo a uns francesos que em maleeixen. Passo com puc entre dos persones que, molt valentament, estan jugant a les pales entre la gent. M’eixugo, però encara se m’enganxa més sorra que abans amb la crema solar. Agafo un entrepà i me’l menjo. A l’entrepà també hi ha sorra i crema solar, per la qual cosa no acaba de tenir bon gust. Acabo l’entrepà i li dic a la meva parella: “no trigarem gaire temps en marxar, veritat?”. La resposta és: “però si no fa ni un quart d’hora que hem arribat!”. Miro el rellotge me n’adono que ha perdut la noció del temps: fa vint minuts que hem arribat!. Em pregunto perquè a la platja es congela el temps. Torno a agafar el diari esportiu. Continua sense dir res d’interessant...
En resum, no acabo d’entendre perquè tothom diu que va a la platja per “descansar, distreure’s i desconnectar”. En el meu cas, sempre acabo el dia cansadíssim, fart d’avorrir-me, cremat (en sentit literal i figurat) i amb molt d’estrès. Serè l’únic?.

Propòsits d'estiu

Dedicar-se a no fer res és una de les millors activitats que podem fer durant les vacances. No obstant això, durant l’any tendim moltes vegades a deixar de fer una sèrie de coses amb el pensament aquell que diu: «ja ho faré durant les vacances»... i poques vegades som realment conscients de la repercussió que pot tenir aquesta acció (o, més aviat, aquesta manca d’acció).

Apartat d’idees «genials»
- Aquells que netegen i endrecen: Hem deixat per a les vacances endreçar l’habitació aquella del nostre pis on hem posat totes les bosses plenes amb els apunts de la universitat (evidentment barrejats); la roba que ens posàvem fa deu anys (i que, per alguna raó, no volem llençar); joguines velles; els pots de pintura que van sobrar la darrera vegada que vam pintar; els cassons que no hem pogut endreçar a la cuina... tota una feinada que a priori sembla fàcil (o no) però que al final acaba ofegant qui ho intenta en tot un núvol de pols. Al final les bones intencions solen quedar simplement en això, després de plegar els quatre llençols que tenim sobre el llit.
- Aquells que pinten: Brillant idea. Com que durant la fredor de l’hivern i la humitat de la primavera la pintura costa que s’assequi, la millor època de l’any per pintar és l’estiu, en què trigarà molt menys. És clar que després hi ha l’olor i gasos de la pintura que es barregen en l’ambient amb els de la nostra mateixa suor corporal... combinació que ens fa creure que som grans artistes, la qual cosa es nota en el resultat final, amb més surrealisme que Dalí però amb menys gràcia que un discurs de George Bush.
- Aquells que ho arreglen tot: Fer un cop d’ull a l’aixeta aquella que degoteja, l’endoll que no funciona, el rajol del menjador que s’ha aixecat... és tot un clàssic de les vacances que produeix infinites alegries als gremis de lampistes, fontaners, paletes... Ells seran els que s’hauran d’encarregar d’arreglar les nostres destrosses; això sí, una vegada hagin acabat les seves vacances.
- Aquells que estudien: Tot i que ja quasi ningú ha de patir amb els exàmens de setembre, encara hi ha molts que decideixen fer cursets d’estiu o preparar-se una mica pel següent curs. La calor, les festes majors, la platja, la televisió, el cinema, els gelats, els amics, la temporada de fitxatges, els estrangers/es i el vol dels mosquits se solen confabular en contra nostra per convertir missió impossible la concentració a l’hora d’estudiar. Al final, tan sols ho poden aconseguir aquells que estan en total equilibri espiritual, a causa que han estat uns quants mesos aprenent disciplines dels monjos tibetans. Això sí, hi ha una clara tendència a prendre més gelats que mai.

Temes familiars
Una altra cosa típica que se sòl deixar per les vacances són les visites i trobades familiars. Normalment aquestes coincideixen amb les ganes que tenen els nostres familiars d'estar uns quants dies a la Costa Brava (en cas de ser nosaltres els que rebem visita) o bé les nostres d'estar uns quants dies a qualsevol altre lloc (en cas contrari). Quan ens trobem en aquesta situació, hem de tenir en compte aquesta sèrie de coses:
- No hem de fer cas dels inevitables comentaris que ens facin del nostre pes o la possible manca de cabell. Hem de tenir clar que mai hem de recórrer a la violència.
- Inevitablement es trauran draps bruts del passat. Millor anar amb compte en el cas d'anar acompanyat pel xicot/a acabat/da de conèixer o pels amics-amigues.
- Procurem que no ens treguin de polleguera les comparacions que es faran entre el lloc on vivim i el lloc on viuen ells. Tot i que al principi la nostra terra serà més maca, al final ens faltaran moltes coses sense les quals els nostres parents no entenen com vivim.
- Repassem el nostre arbre genealògic. Ens diran xafarderies del cosí quart que no sabem ni que existeix però que té una vida social molt polèmica i activa.
- Portem amb orgull el nostre accent, tot i que la gent rigui i no sapiguem per què.
- Defensar el nostre equip de futbol. Per alguna regla de tres misteriosa, els parents amb els quals ens trobem a l'estiu sempre són de l'equip contrari. Hem de tenir preparades bones frases de contraatac. Les necessitarem.
- Si som nosaltres els que anem de visita, hem de tenir entrepans per menjar d'amagat. Per alguna raó, els parents sempre volen innovar amb nous plats o fer-nos-en provar d'altres de típics que posaran a prova les nostres aptituds pel teatre. També hem de tenir en compte que ens posaran una i altra vegada aquell plat que detestem però que en una de les nostres visites vam dir que era molt bo per quedar bé.
- Si, per contra, som nosaltres els que rebem la visita, hem d'anar amb compte amb els possibles nens que portin els nostres parents. Hi ha una llei universal que diu que faran malbé aquella cosa que més apreciem quan menys ens ho esperem.

Altres
Quan estem estressats per la feina o, en el cas de ser estudiants, en plena temporada d'exàmens, ens fem una sèrie de promeses per fer durant les vacances que mai acabem de complir però que, en aquell moment i per alguna raó, ens semblen importants:
- Acabar de llegir el llibre que vam deixar penjat ara fa un parell d'anys.
- Veure bones pel•lícules a la televisió.
- Anar més sovint al cinema.
- Començar a agafar una rutina d'exercicis físics.
- Fer tal o tal plat elaborat.
- Sortir més a passejar, ja sigui per la costa com pel nostre poble o ciutat.
- Anar a la recerca de nous llocs que no coneixem del nostre voltant.
- Mirar possibles feines alternatives que ens puguin fer canviar d'aires si volem en un futur.
Al final de les vacances, ens adonarem que l'única activitat que hem fet com teníem previst és la de dormir més... i ens semblarà bé.

Trucades inoportunes

No sé si sóc l’única persona que li passa, però no puc evitar tenir-li certa animadversió tant al mòbil com al telèfon fix. Per alguna raó, sempre es decideixen a sonar en el pitjor moment, la qual cosa em fa de vegades pensar si no sóc observat com Jim Carrey al Show de Truman, ja que la gent sembla divertir-se trucant-me en el pitjor moment. Per exemple, sempre tinc alguna trucada quan vaig al lavabo. És una regla que es compleix sempre, per alguna raó que no entenc. No es pot dir que sigui precisament un home de negocis dels que rep 80 trucades al dia, però si he d’anar ràpid a fer el que la naturalesa exigeix, acte seguit sento el so del telèfon seguit per una veu que em crida i que, al adonar-se que no és el millor moment perquè jo iniciï una conversa telefònica, descriu la meva indisposició temporal de manera no gaire subtil ni elegant (la qual cosa sempre em fa pensar que he de canviar d’entorn).
Tampoc falla mai que soni el mòbil quan estic conduint. Com us podeu imaginar, no tinc mans lliures, ni peus lligats, ni res per l’estil. A sobre, acostumo a tenir el mòbil a la butxaca dels pantalons, per el que intentar agafar-lo amb el cinturó de seguretat posat em fa fer unes filigranes que sol acabar amb una distensió muscular que em fa maleir a tot el que es bellugui en aquell moment. Per tot això, acostumo a ignorar la trucada... cosa que deu saber el que truca, perquè no acostuma a donar-se per vençut i em martiritza durant tot el camí. No tan sols sóc com en Jim Carrey al Show de Truman, sinó que em vigilen per GPS.
Si per alguna raó intento descansar perquè estic malalt o perquè no he dormit durant la nit.... doncs sí, no falla mai, també sempre sona o el telèfon o el mòbil. A sobre, per acabar de fer les coses amb mala llet, sempre sol sonar aquell dels dos que m’he oblidat de treure-li el so... a l’altre, ni cas.
El dia en el que no sé ni com fer-m’ho amb la quantitat de feina que tinc, sol ser el també el dia en el que tothom té necessitat de posar-se en contacte amb mi, fent que tant telèfon com mòbil (els quals no puc desconnectar per raons de la mateixa feina) semblin sonar afònics amb tanta trucada: amics, familiars, gent que tinc perduda fa anys, els de les companyies telefòniques que em pregunten si tinc Internet (pesats!), enquestadors que em demanen cinc minuts per saber com menjo la truita de patates, gent que s’equivoca de número i em demana si els hi puc posar la moto a punt, asseguradores, algú que es recorda de mi per si li puc fer un favor, un altre cop els de les companyies telefòniques que insisteixen amb que em perdo una oferta única per pagar menys amb Internet... sempre penso que segur que estan tots observant-me amb una càmera i fent torns per trucar-me, mentre es trenquen la caixa de riure al veure com es va desencaixant progressivament la meva cara amb cada trucada.
Fa anys, quan encara jugava a bàsquet i havia patit l’única lesió una mica seriosa que he tingut en la meva vida (un trencament de lligaments al turmell esquerre), em trobava dormint al meu llit amb la cama enguixada. De sobte, va sonar el telèfon fix que tenia a l’habitació. Sense despertar-me del tot, vaig voler aixecar-me del llit per agafar el telèfon, amb la mala sort de que em vaig entrebancar amb una cadira, vaig perdre l’equilibri i vaig caure al terra de manera que el guix va xocar contra el turmell del peu dret, el que tenia sà... fins aquell moment, es clar, perquè aquest xoc va provocar un esguinç que em va deixar sense poder recolzar cap peu a terra durant uns quants dies. El millor de tot és que quan vaig agafar la trucada, arrossegant-me com vaig poder, va resultar ser... doncs sí, un maleït comercial de telefonia preguntant-me si tenia Internet.

Preguntes absurdes

Encara que siguem de caràcter increïblement afable, diàriament ens trobem amb preguntes procedents del món exterior que són, en realitat, dures proves a la nostra paciència. Es solen fer quasi per hàbit, tot i l’absurd de plantejar-les en determinades situacions i la seva capacitat especial per fer alterar els nervis de la persona afectada. Vet aquí uns quants exemples:

- La pluja ens sorprèn al carrer, quedem ben xops i quan arribem a casa ens pregunten:“plou?”.
En aquests casos costa reprimir-se per tal de no agredir a qui fa la pregunta, ja que aquesta persona no sol tenir pietat ni en els casos més extrems. En el meu cas, recordo especialment els anys d’universitat, quan per anar a les classes feia servir una Vespino amb una bugia incorporada que, a poc que es mullava durant els dies de pluja, no deixava arrencar la moto. Un comercial la vendria com un valuós sistema de seguretat incorporat, però per mi era una situació que no m’agradava gaire. A més, tal i com la llei Murphy disposa, normalment plovia just el dia en el que havia de fer alguna cosa importat que no em deixava temps ni per esperar a que el ruixat es calmés mínimament. Amb tot això, arribava a casa una hora després del meu primer intent d’engegar la Vespino, carregant amb ella des de Girona fins a Salt (a sobre, no podia pedalejar perquè els pedals no anaven bé), tot moll i cansat. I sempre hi havia algú que, al veure’m arribar, em plantejava la pregunta esmentada... la qual cosa no em deixava més opció que allunyar-me dels ganivets de la cuina.

- Ens fem mal, el metge toca la zona adolorida i pregunta: “fa mal?”
Ja sé que han de mirar la zona per veure exactament què és allò que fa mal... però hi ha situacions extremes que ens fan preguntar: de veritat cal?. Un exemple d’això em va passar fa ja uns quants anys (més dels que vull reconèixer), quan em vaig trencar els lligaments del turmell jugant a bàsquet. El metge no va tenir suficients pistes ni amb la inflamació que tenia a la zona, ni amb l’hematoma que de seguida em va sortir, ni amb el fet que no pogués recolzar el peu a terra; tots els anys que s’havia passat estudiant li valien per, abans de passar a fer les radiografies, moure’m el peu d’esquerra a dreta i preguntar-me si feia mal. Graciós.

- Hem de portar a casa alguna cosa molt pesada i algú que va amb nosaltres (sense portar res) ens pregunta: “pesa?”.
Aquesta situació és perillosa perquè pot acabar amb un esclat d’adrenalina que pot impulsar allò que portem just fins el cap de la persona que ens pregunta. Segur que tots hem viscut aquesta situació i tenim infinits exemples...

- Tenim molta feina i toca plegar molt tard, quan algú que fa un horari diferent al nostre i acaba d’arribar pregunta: “encara ets aquí?”.
A sobre, aquestes situacions es solen donar quan ens trobem amb alguna pífia molt gran que hem de solucionar, la qual cosa fa que no estiguem de gaire bon humor quan arriba el graciós que fa la pregunta... i que sol ser aquella persona que, justament, ha desaparegut en el moment més oportú. La violència pot ser extrema en aquests casos, si no tenim autocontrol.

- Estem explicant alguna cosa interessant a algú durant molta estona perquè finalment ens contesti: “què?... Em deies alguna cosa?”.
En aquest cas defensaré al que fa la pregunta, ja que he de reconèixer que sóc un especialista en distreure’m en aquestes situacions. Es sol donar quan estem treballant, llegint alguna cosa o mirant per televisió alguna cosa que ens interessa. Per molt que ens parlin en aquells moments, no captem més que una veueta de fons que va processant de manera molt lenta en el nostre cervell. De fet és com el Windows quan volem carregar més d’un programa, simulem que treballem amb doble processador però tan sols fem servir un i anem més lents. La situació sempre sol acabar amb la persona que ens parla engegant-nos molt i molt lluny. Però recordeu que, en aquest cas, heu de ser comprensius...