dimarts, 18 de setembre del 2018

Un viatge del futur al passat


Suposo que totes les feines tenen una part més gran o més petita de pura rutina. Això fa que moltes vegades hi hagi parts de la jornada en les quals el teu cos es mou amb la programació que ja està integrada en el teu sistema, mentre que el teu cap encara dorm o pensa en el darrer capítol que has vist d’Orange Is The New Black. Aquesta era exactament la situació en la que estava, mentre entrava a l’ordinador els còmics que acabaven d’arribar a la llibreria. Quan vaig aixecar el cap, va anar de poc que no morís víctima d’un infart...


- No t’espantis! Ja sé que és impactant tenir un reflex de tu mateix davant, però té una explicació... Soc el teu jo del futur!

- Què? Reflex de mi mateix? M’he espantat perquè per un moment m’he pensat que eres el meu pare i, per desgràcia, no pot ser. I és evident que tampoc pots ser el meu jo del futur. Però bé...

- Quan eres petit, els teus pares tenien una capçalera al seu llit de matrimoni que s’obria i era com un gran calaix. Allà tenien guardades algunes revistes pornogràfiques de finals dels 70 que tu miraves d’amagat, quan encara no feies ni dos pams.

- Ok, això és molt pertorbador...

- La primera vegada que...

- No cal que segueixis! Ja et crec! De veritat ets jo? No em puc creure que en el futur estigui tan demacrat...

- Ei! Però si estic quasi igual que tu!

- Què més voldries! En fi, ja que hi ets... què tal pel futur?

- Per això vinc! No puc concretar gaire perquè no hi ha gaire temps!

- Com no, Doc! Perquè passa sempre això en les històries de viatges temporals? No té sentit! Sempre apareix un personatge que viatja i juga amb el temps, dient que no té temps!

- Sé que costa però deixem-nos de friki-filosofia! T’he dit que no hi havia temps! Els viatges temporals que es fan a la meva època tan sols duren 5 minuts! Aviat em volatilitzaré!

- I per què no viatges al futur on hagi millorat la tecnologia? O intentes venir de més endavant?

- Perquè tan sols es pot viatjar al passat. Mai al futur. A més, m’estic morint i segurament, aquesta es la darrera cosa que farem. He dit que deixis ja d’interrompre’m!

- Ok, ok! Recurs fàcil, però s’accepta.

- No recordava estar tan volat! En fi... continuo. Aquest és el punt més llunyà en el temps on puc arribar físicament. I ho he fet per demanar-te que tu també facis un viatge en el temps. En el teu cas, no el podràs fer físicament. No es pot traslladar el gran portal que s’utilitza per poder fer el salt. Però sí que el podràs fer mentalment.

- Què vols dir?

- Si et poses al cap el que et donaré ara, podràs intercanviar la teva ment amb el teu jo de fa, segons la teva comptabilització de temps, 25 anys. Ho he programat així. Tindràs 12 hores per canviar la nostra existència... i és fàcil. Tan sols has d’escriure en una llibreta uns quants esdeveniments que el teu jo del passat pugui rentabilitzar. Com l’aposta d’un resultat esportiu o invertir a Microsoft. Això sí, tan sols tindràs una oportunitat per fer aquest viatge, per lleis de restriccions temporals.
- Sembla una barreja entre "Regreso al futuro" i aquella sèrie que feien per TV3... "El Salt"! Quantum Leap! Fas això per evitar morir en el punt on estàs? O potser perquè així evitaràs alguna gran desgràcia?

- No. Faig això per veure si arribes al moment on estic jo havent tingut més temps per poder viatjar, llegir, escriure, divertir-te, gaudir dels moments que vols amb qui vols... mai n'hi ha prou.

- Vols dir que no crearem una realitat paral·lela, i ens quedarem tu i jo en la mateixa situació? O potser és que amb els viatges temporals heu demostrat al teu temps que la teoria dels móns paral·lels és falsa? Per si de cas, no em podries dir directament alguna cosa del meu futur, que fes millorar la meva posició sense haver d'anar al passat?

Totes aquestes preguntes les vaig fer ja a l'aire. El meu jo del passat ja s'havia volatilitzat. És una altra de les coses que sempre passa en aquest tipus d'històries: tenir un munt de preguntes sense resposta. En el terra havia quedat el que semblava el gorro vermell d'un porter de waterpolo. El vaig agafar i vaig aprofitar un moment en el que la llibreria estava buida per entrar al magatzem i posar-me'l (tampoc era qüestió de fer el ridícul en públic). Segurament, havia menjat alguna cosa tòxica la nit anterior i estava delirant, però si hi havia alguna possibilitat de que allò fos cert, valia la pena provar de fer aquell viatge. En això es centraven els meus pensaments. I no tan sols per intentar tenir més diners i temps, con m'havia proposat el meu jo del passat, sinó que podia fer una mica d'heroi i fer tot el possible perquè s'evitessin algunes desgràcies que havien passat. Moltes vegades, amb un simple avís hi hauria prou.

Aquestes eren les idees que tenia. I es podrien haver fet realitat perquè, al fer un intercanvi on el meu jo passat visqués 12 hores al meu present, donaria validesa i credibilitat a tot el que apuntés a qualsevol llibreta. Però no va poder ser.

El que em va dir el meu jo del passat era cert i, en el mateix moment en el que em vaig posar aquell gorro, la meva ment va viatjar en el temps. Em vaig trobar a casa dels meus pares, tancat a la meva antiga habitació i estirat al meu antic llit. L'ambient era molt còmode... i jo estava mentalment molt cansat. Massa. Tant que no vaig poder evitar tancar els ulls.

12 hores dormint d'una tirada. Això sí, feia massa que no podia fer-les i les vaig gaudir. Pel que sembla, el meu jo del passat també va gaudir en el meu present. Els clients no paren de preguntar-me perquè aquell dia estava tan espitós i flipava tant amb els còmics i llibres que tenia al meu voltant.

Per la seva banda, el gerent de la llibreria també no para de preguntar-me per les drogues que havia pres aquell dia, insinuant si no en puc animar a tornar a provar-les. Es veu que aquell nen de 18 anys havia aconseguit incrementar les vendes, amb el seu entusiasme.

diumenge, 9 de setembre del 2018

Una història de por

Per fi ha arribat el moment. Els darrers dies han fet que acumulessis un cansament extrem i ja pots fer l'única cosa amb la que has somiat durant tota la setmana: dormir sense despertador. Apagues el llum i caus al llit amb els braços oberts, com si el volguessis abraçar. De fet, sents que l'abraces i ell et correspon. Et relaxes i, als pocs segons, notes que el teu cap comença a situar-te al desordre i  imatges sense ordre coherent de l'inconscient. El silenci de la nit t'envolta fins que...

BZZZZ!! . BZZZZZ!! . (Un putu mosquit està fent vols rasants, prop de la teva orella).

No crec que hi hagi fet o història que pugui superar el terror psicològic que sents quan passa això.

dilluns, 16 de juliol del 2018

Quedant al 2071

- Bona tarda. Benvingut a casa, senyor. Ha sigut satisfactòria la seva jornada laboral central?



- Ja saps que no, IA140775. He de mirar de configurar millor les teves opcions perquè deixis de dir això! En fi, almenys avui s’han alineat els astres i coincideix que no he de fer res de les feines secundàries, ni de les terciàries. Ni tan sols de les que faig gratuïtament, per esbargir-me.   


- Com constava a la seva agenda, senyor. De fet, ja ho té tot a punt per a la seva rutina de relax i esbarjo, senyor. A la cambra adjacent, trobarà l’aigua del jacuzzi a temperatura ideal, una cervesa freda, aperitius, la sèrie pausada just al punt on...-

- Stop! Canvi de plans, IA140775. Avui no vull fer la meva rutina d'abans d’anar-me’n a dormir.
Recordi que avui pot fer-la més temps. No està limitat als 25 minuts diaris, senyor.

- Ja... però tinc ganes de xerrar i riure amb algú.

- Obro videoconferència 3D, senyor? Individual o en grup?

- Sí. Però tan sols per quedar presencialment. No sé per quina raó, però me n’adono de que per videoconferència no acabo de riure tant com quan interactuo amb una certa proximitat física amb la gent. Fem-ho a partir de tots els contactes que tinc, a veure si puc configurar un petit grup.

- Senyor, li he de recordar els riscos bacteriològics i vírics que...

- Sí, sí. Ja ho sé. Però he d’arriscar-me i viure de manera una mica més salvatge, que encara sóc jove i he fet poques interaccions presencials.

- Té una bona edat, senyor. 77 anys son estadísticament...

- Sí, sí. Calla una estona. Pots fer sortir en pantalla hologràfica un llistat dels meus contactes?

- ...

- IA140775?

- ...

- IA140775? Digues alguna cosa!

- M’ha dit que callés una estona, senyor.

- Que horriblement literal que ets, IA140775! Ja pots tornar a parlar! Em pots ensenyar el llistat?

- En pantalla hologràfica 4.322 contactes. Quin mètode de selecció utilitzo, senyor?

- No ho sé... Inicia l’assistent interactiu per descartar subjectes.

- Carregant l’assistent.

- Perfecte. Comencem! A veure... voldria quedar amb algú amb qui no hagi quedat abans presencialment. Per no avorrir-me quedant sempre amb els mateixos.

- Eliminats 5 contactes. 3 del directori “familiars” i 2 del que té classificats com a “amics”. En pantalla hologràfica 4.317 contactes.

- Perfecte! Ara, amb la gent que queda, fes una selecció intel·ligent segons gustos i aficions en comú.
Eliminats 4.310 contactes. En pantalla hologràfica, 7 contactes.

- Què? Ho dius seriosament?

- Vostè és molt friki, senyor. Estem a l'any 2071 i encara llegeix, dedicant els 25 minuts de relax de tots els dimecres. A més, ho fa recuperant llibres i còmics en paper, d'antiquaris en xarxa, senyor.

- Però si és vintage! Molta gent s'ha interessat en els últims anys pels llibres...

- Tan sols en la seva part ornamental, senyor. Han recuperat l'antic. costum de tenir-los als prestatges per donar un toc interessant a l'ambient de l'habitatge, senyor.

- Ok. Deixem de divagar, IA140775!. Centrem-nos! Elimina als contactes amb els que hagi practicat sexe virtual. Vull tan sols riure una estona. No m'agradaria que sortís alguna situació violenta que hagués imaginat en una nit de borratxera.

- Eliminats 0 contactes. En pantalla hologràfica, 7 contactes.

- Tan sols he fet sexe virtual amb contactes que no tinc res en comú? A veure... fem el contrari. Afegeix a la llista els contactes amb els que he fet sexe virtual.

- Afegits 0 contactes. En pantalla hologràfica, 7 contactes.

- Què? Però com?... En fi. Oblidem això! Tinc mal de cap.

- Esborrada de la meva base de dades la part referent al sexe virtual d'aquesta sessió. Comprat en Farmàcia en Xarxa un paracetamol que tindrà disponible en 5 minuts, senyor.

- Ok. Ben vist! Ara fes un estudi per la seva banda. Elimina al que no vegis predisposició reals  de quedar presencialment.

- Eliminats 7 contactes. Cap contacte en pantalla hologràfica.

- Què? I si afegim contactes fora de la llista de gustos i activitats en comú?

- Afegits 0 contactes. Cap contacte en pantalla hologràfica. Si em permet, no tothom viu en el costat salvatge dels riscos bacteriològics i vírics, senyor. El que demana és de societats més antigues. Suggerència: Potser hauria de deixar de llegir llibres i còmics d'aquelles èpoques, senyor. Recomanació: afegir els contactes predisposats a fer únicament videoconferència 3D.

- Oblida-ho, IA140775. Em pots fer un resum del que havia passat als 25 minuts de la sèrie d'ahir? Avui no és dimecres, i no toca llegir...


divendres, 15 de juny del 2018

Etiquetes


Sempre em passa el mateix. Intento trobar el carregador de piles que sé que està a la habitació on tinc apilonades les coses velles, i ho trobo tot, excepte el puto aparell que vaig comprar ja fa més de dos lustres, a Andorra. I quan dic tot, vull dir absolutament tot. Fins i tot amb el meu jo del passat, amb el qual m'he retrobat fa una estona.
Entre vàries publicacions velles, em trobo amb el primer article meu que, d'alguna manera, vaig poder publicar: “Etiquetes”. Em passo una estona llegint-lo. En ell, venia a criticar la mania que té tothom de veure i jutjar les coses de manera ràpida, utilitzant simples etiquetes bidimensionals. Uns quants exemples que posava:

  • No mirar una pel·lícula perquè la gent diu que és dolenta, però comentar, sense complexes, que ho és sense haver vist ni el trailer.
  • Criticar la obra d'un autor que encara no s'ha publicat, perquè tot el que ha fet en els últims temps és “dolent”.
  • Saber que el “jefe” és una mala persona, perquè no pot ser d'una altra manera, si és el teu cap.
  • No fer “l'esforç” de conèixer del tot a la noia que tens al costat i de la qual sembla que t'estàs quedant penjat, perquè el teu amic t'ha dit que és molt fan dels còmics de mutants, i tu ets més de Vengadores. A més se l'ha demanat ell primer i, com que ja té la etiqueta posada i segur que és molt feliç al seu costat, tu t'has d'apartar (més tard, quan tot el tema acaba amb una ordre d'allunyament per assetjament, potser te n'adones que no calia fer tant de cas al teu amic).

Una vegada llegit tot això que acabo de resumir, m'han quedat les ganes de dir-li vàries coses al meu jo del passat:

  1. A veure... tiu intens... era un article per un puto fanzine de còmics! No podies parlar de John Byrne, com feia tothom per aquell temps?
  2. Aquest article ens l'hem llegit tan sols tu i jo. L'editor et va dir que era molt xulo però tan sols perquè necessitava omplir aquella pàgina. Creu-me i practica molt més.
  3. En un futur fliparàs. Ara la gent no tan sols jutja fent servir etiquetes, sinó que és capaç d'arruïnar la vida dels altres per quatre caràcters que potser van ser escrits poc temps després d'aprendre a escriure. I perquè ho deia una cançó que sonava. Imagina!

diumenge, 19 de maig del 2013

La segona mort de Darwin


Segons Darwin i la seva teoria de l’evolució, les diferents espècies que han aconseguit arribar fins als nostres dies, ho han fet mitjançant un procés de selecció natural. Els animals –entre ells, l’home- han hagut d’evolucionar i adaptar-se al seu entorn durant  milions d’anys per poder sobreviure. Si deixem de banda els possibles prejudicis religiosos, la teoria sembla certa... fins que arriba algú que la contradiu.


Un exemple d’aquest algú, el vaig poder veure ahir a la llibreria. Un noi d’uns vint-i-tants anys, que anava acompanyat per la seva parella, saltava per tornar a posar al seu lloc un Naruto que havia agafat. La lleixa on estan col·locats els números endarrerits d’aquesta col·lecció de còmics manga, està situada a una alçada a la qual li costava arribar. El subjecte, per fer el seu segon o tercer salt, va fer un pas enrere que el va portar a entrebancar-se amb el tamboret que tenim per poder arribar bé a la lleixa. Això el va portar a que exclamés:

- Merda! Puto tamboret !!

Acte seguit, va continuar amb els seus salts per intentar col·locar el còmic.

- No pots arribar bé? – va preguntar-li la noia que l’acompanyava.
- No, està massa alt!

Mentrestant, jo m’ho mirava tot amb cara de pòquer, sense saber gaire bé si els hi havia de dir o no com s’utilitza un tamboret. Potser hem errat no posant un manual d’instruccions al costat...

I així és com un sol individu pot enviar a la merda dos segles d’estudis de teories evolutives...

dimarts, 19 de març del 2013

El flasmob de Parchís

Diumenge passat, quan estava a punt d’acabar la meva jornada a la llibreria, va sonar, a tot volum i de manera sobtada, una cançó provinent de l’exterior. Era d’aquelles que de seguida reconeixes i que, a la vegada, et fa viatjar tres dècades enrere en el temps: el “Cumpleaños feliz” de Parchís.

No vaig poder evitar treure el nas per veure què havien muntat a la plaça on, en els temps en els que sonava per tot arreu aquesta cançó, et podies trobar amb qualsevol de les pel·lícules que va fer el mític grup infantil, anunciada a la cartellera dels cinemes ABC (per sort, el cinema continua estant igual de present avui dia, en el mateix indret, gràcies  als Albèniz plaça).    



M’esperava trobar a un grup d’aquells que toca en directe per la mainada, en una festa que hagués atret a molts de pares i nens, com sovint passa en aquella plaça... però no va ser exactament el que hi havia. La música suposo que sortia d’algun equip de música portàtil, amb bons altaveus, que jo no vaig saber veure. El que sí que vaig veure és a 3 o 4 nens amb edats aproximades d'entre tres i vuit anys, que miraven amb ulls com plats als que vaig deduir que eren els seus pares, avis i oncles.  No descarto que també estigués implicat algun (ex-) amic familiar. La qüestió és que els adults ballaven al ritme de la música, disfressats amb nassos de pallasso i perruques de colors. En un determinat moment de la cançó, els participants van coordinar el seu ball, van agafar una gran lletra de colors de no sé on i es van alinear formant la frase “Felicitats Pau”. Havien muntat un flashmob d’aniversari! Molt original i divertit!

Més divertit encara va ser quan es va acabar la cançó i el DJ va decidir fer sonar el “Todos los días sale el sol” de Bongo Botrako. Els nens van passar del “cumpleaños feliz, cumpleaños feliz, te desean tus amigos de Parchís” al soñando en tus bragas, perdiendo la vida, cruzando fronteras que no eran prohibidas; hagamos el amor, fluyamos tu y yooooo. Això sí, per alguna raó que tan sols ells saben, van interrompre el ball del “chipirón” i van tallar la cançó, donant per finalitzada la festa. 

Històries familiars d’un diumenge pel matí a Girona... 

dilluns, 25 de febrer del 2013

Un viatge en el temps

Les voltes que dóna la vida...

Fa vint anys, estava a l'institut ja fart de fer integrals, sistemes d'equacions, càlculs trigonomètrics i no sé quantes coses més.

Fa deu anys, estava fart de l'estrés dels tancaments; de perdre la vista amb les maquetacions; d'escriure articles en temps rècord i de fer entrevistes que anaven des de Penélope Cruz, al xarcuter de la plaça major del poble més petit de l'Alt Empordà.

Tot això m'ha portat fins el dia d'avui, en el que he rebut la tres visites consecutives a la llibreria. La primera, la d'una senyora que ha vingut a comprar la Vanguardia:

- Escolta, noi! El diari val 1,20. Jo et donaré 2,20 i m'hauràs de donar de canvi 1 euro. Entens el que vull dir, no?

La segona, la d'un home que ha vingut a demanar-me un llibre:

- Perdona, tindries el llibre "Cartes a un jove poeta?". En català, cartes s'escriu amb "-es" al final; no amb "-as".

La tercera, la d'un home gran que també ha comprat el diari:

- A veure, noi! Si el diari val 1,20 i t'he donat 10 euros, per què m'has tornat... eh... cinc... sis... set... vuit... cinquanta... setanta... vuitanta... Això! Vuit amb vuitanta euros?

Si veieu que ja no escric res més, és perquè, finalment, algú ha aconseguit que em talli les venes...

Un viatge del futur al passat

Suposo que totes les feines tenen una part més gran o més petita de pura rutina . Això fa que moltes vegades hi hagi parts de la jornada...