La segona mort de Darwin

Segons Darwin i la seva teoria de l’evolució, les diferents espècies que han aconseguit arribar fins als nostres dies, ho han fet mitjançant un procés de selecció natural. Els animals –entre ells, l’home- han hagut d’evolucionar i adaptar-se al seu entorn durant  milions d’anys per poder sobreviure. Si deixem de banda els possibles prejudicis religiosos, la teoria sembla certa... fins que arriba algú que la contradiu.

Un exemple d’aquest algú, el vaig poder veure ahir a la llibreria. Un noi d’uns vint-i-tants anys, que anava acompanyat per la seva parella, saltava per tornar a posar al seu lloc un Naruto que havia agafat. La lleixa on estan col·locats els números endarrerits d’aquesta col·lecció de còmics manga, està situada a una alçada a la qual li costava arribar. El subjecte, per fer el seu segon o tercer salt, va fer un pas enrere que el va portar a entrebancar-se amb el tamboret que tenim per poder arribar bé a la lleixa. Això el va portar a que exclamés:

- Merda! Puto tamboret !!

Acte seguit, va continuar amb els seus salts per intentar col·locar el còmic.

- No pots arribar bé? – va preguntar-li la noia que l’acompanyava.

- No, està massa alt!

Mentrestant, jo m’ho mirava tot amb cara de pòquer, sense saber gaire bé si els hi havia de dir o no com s’utilitza un tamboret. Potser hem errat no posant un manual d’instruccions al costat...

I així és com un sol individu pot enviar a la merda dos segles d’estudis de teories evolutives...

El flasmob de Parchís

Diumenge passat, quan estava a punt d’acabar la meva jornada a la llibreria, va sonar, a tot volum i de manera sobtada, una cançó provinent de l’exterior. Era d’aquelles que de seguida reconeixes i que, a la vegada, et fa viatjar tres dècades enrere en el temps: el “Cumpleaños feliz” de Parchís.

No vaig poder evitar treure el nas per veure què havien muntat a la plaça on, en els temps en els que sonava per tot arreu aquesta cançó, et podies trobar amb qualsevol de les pel·lícules que va fer el mític grup infantil, anunciada a la cartellera dels cinemes ABC (per sort, el cinema continua estant igual de present avui dia, en el mateix indret, gràcies  als Albèniz plaça).    

M’esperava trobar a un grup d’aquells que toca en directe per la mainada, en una festa que hagués atret a molts de pares i nens, com sovint passa en aquella plaça... però no va ser exactament el que hi havia. La música suposo que sortia d’algun equip de música portàtil, amb bons altaveus, que jo no vaig saber veure. El que sí que vaig veure és a 3 o 4 nens amb edats aproximades d'entre tres i vuit anys, que miraven amb ulls com plats als que vaig deduir que eren els seus pares, avis i oncles.  No descarto que també estigués implicat algun (ex-) amic familiar. La qüestió és que els adults ballaven al ritme de la música, disfressats amb nassos de pallasso i perruques de colors. En un determinat moment de la cançó, els participants van coordinar el seu ball, van agafar una gran lletra de colors de no sé on i es van alinear formant la frase “Felicitats Pau”. Havien muntat un flashmob d’aniversari! Molt original i divertit!

Més divertit encara va ser quan es va acabar la cançó i el DJ va decidir fer sonar el “Todos los días sale el sol” de Bongo Botrako. Els nens van passar del “cumpleaños feliz, cumpleaños feliz, te desean tus amigos de Parchís” al “soñando en tus bragas, perdiendo la vida, cruzando fronteras que no eran prohibidas; hagamos el amor, fluyamos tu y yooooo”. Això sí, per alguna raó que tan sols ells saben, van interrompre el ball del “chipirón” i van tallar la cançó, donant per finalitzada la festa. 

Històries familiars d’un diumenge pel matí a Girona... 

Un viatge en el temps

Les voltes que dóna la vida...

Fa vint anys, estava a l'institut ja fart de fer integrals, sistemes d'equacions, càlculs trigonomètrics i no sé quantes coses més.

Fa deu anys, estava fart de l'estrés dels tancaments; de perdre la vista amb les maquetacions; d'escriure articles en temps rècord i de fer entrevistes que anaven des de Penélope Cruz, al xarcuter de la plaça major del poble més petit de l'Alt Empordà.

Tot això m'ha portat fins el dia d'avui, en el que he rebut la tres visites consecutives a la llibreria. La primera, la d'una senyora que ha vingut a comprar la Vanguardia:

- Escolta, noi! El diari val 1,20. Jo et donaré 2,20 i m'hauràs de donar de canvi 1 euro. Entens el que vull dir, no?

La segona, la d'un home que ha vingut a demanar-me un llibre:

- Perdona, tindries el llibre "Cartes a un jove poeta?". En català, cartes s'escriu amb "-es" al final; no amb "-as".

La tercera, la d'un home gran que també ha comprat el diari:

- A veure, noi! Si el diari val 1,20 i t'he donat 10 euros, per què m'has tornat... eh... cinc... sis... set... vuit... cinquanta... setanta... vuitanta... Això! Vuit amb vuitanta euros?

Si veieu que ja no escric res més, és perquè, finalment, algú ha aconseguit que em talli les venes...

Una història de por

Dia 1

  

Una noia ha entrat a la llibreria i m'ha dit:

- Perdona, saps quina hora és?
- Les set en punt.
- A quina hora tanqueu?
- A les vuït.
- Uf... no tindré prou temps! Vindré un altre dia a primera hora de la tarda perquè necessito que em recomanis un còmic, i me l'he de mirar bé.

Suposo que ens podem considerar amenaçats...

Dia 2

Doncs sí. La noia que no tenia prou amb “tan sols” una hora perquè li pogués aconsellar un còmic, ha tornat -òbviament, no han funcionat les meves oracions perquè triés el dimarts, el meu dia lliure setmanal, per passar-. A sobre, ha entrat exterioritzant una alegria que contrastava totalment amb la sensació de suor freda que, sobtadament, he tingut jo. Per la seva banda, l' Ivan i l'Eva, els meus companys de feina, s'han adonat ràpidament de que era una clienta de les “especials” i que m’havia caigut una bona... i han fet grans esforços intentant no exterioritzar com gaudien del moment. Bé, tampoc es que dissimulessin gaire bé... però estic divagant.

El primer que ha fet la noia quan s'ha posat davant dels nostres prestatges de còmics, ha sigut assenyalar tota una fila de material europeu -amb centenars d’exemplars-, mentre em deixava anar: “explica’m de què van tots aquests còmics”.  Davant d’això, he optat per fer servir “La Tàctica”, un recurs que s’aprèn de manera instintiva durant temps d’histèria com els Nadals i els Sant Jordis, i que sol ser molt efectiu per sortir del pas. Explicat de manera ràpida, aquest mètode està basat en contenir les meves ganes de trencar a plorar, mentre recito l’argument d’algunes lectures que m’han agradat. De sobte, tallo la meva exposició per agafar algun exemplar i exclamar de manera sobtada:  “...aquest!! Aquest títol és moooolt bó!! Segur que, pel que em dius, t’encanta!! És impossible que no t’agradi!!”.

Una vegada més, he tingut sort i "La Tàctica" ha funcionat.

I aquí hauria d’acabar la història... però no. Com si es tractés d’una pel·lícula dolenta de por, en un moment d’aparent tranquil·litat en el que he aprofitat per anar al lavabo, ha tornat a aparèixer. Jo no la he vist, però l’Ivan m'ha dit que havia tornat perquè... havia perdut el còmic i volia parlar amb mi!!!! Tot i que el meu company li ha comentat que jo tornaria en un moment, no s'ha volgut esperar i ha marxat dient que ja passaria un altre dia.

Suposo que, per molt de greu que em sàpiga, continuarà...