Com no podia ser
d’una altra manera, dur a terme tal acció ha comportat les seves conseqüències.
Una d’elles durant la nit: he dormit molt poc i gens bé. En Michael Corleone
s’ha colat entre els meus somnis i no he fet més que veure cotxes que
explotaven i Pacinos xungos. Quan m’he despertat, quasi he donat gràcies per no
trobar-me amb… bé, suposo que tothom recorda l’escena del cavall.
Durant la resta
del dia, m’he arrossegat com he pogut a causa de la son i del cansament. Això
sí, amb la punyetera musiqueta de la pel·lícula al cap. És estrany que, en
aquestes condicions, no hagi protagonitzat el següent diàleg, amb alguna de les
mares que m’ha vingut a buscar llibres de text pel seu fill:
- De quin col·legi ve?
- Del Tocalapera.
- És de l’AMPA?
- No... però vull ser-ho.
- Molt bé... aquest és el full d’inscripció. Una vegada l’emplenis, no hi haurà marxa enrere. Passaràs a ser de les nostres, de la nostra família... i els membres de la família s’ajuden. Ara et faré un favor i pagaràs menys pels llibres que educaran als teus fills. I fent això seré feliç perquè tu ets feliç. Potser algun dia hi haurà algun altre membre de la nostra família que es trobarà en una posició semblant a la teva... i necessitarà que li tornis el favor. Potser fins i tot et demana que reciclis llibres i li donis allò que avui compres, gastant tot el que has guanyat amb el suor del teu front.
Però tu no tindràs cap dubte. Ho faràs perquè has signat el paper i ja ets
una de les nostres...
En fi, que faré
bé en anar-me avui a dormir sense veure la tele.
P.S: Deixant les conyes de banda, amb els temps que
corren, és vergonyosa la despesa increïble que han de fer els pares en llibres
i material de col·legi. L’educació és i sempre hauria de ser un dret, no un
luxe.
