El que m’ha passat
avui és, com diria en Barney Stilson, llegendari. Una noia jove estrangera -probablement,
estudiant del programa Erasmus- ha entrat a la llibreria. Sense presentar-se ni res,
m’ha dit (barrejo català, castellà i guiri, tal i com ha fet ella):
- Perdón, folles?
- Què???
- Sí... folles...
- Insisteixo: QUÈ????
- Sí... folles... nada en folles... ¡para escribir!
- Eh!... Ah!! FULLES!!... Amb u!!... O sigui FULLS!!... M’estàs demanant FOLIS!!!
- Sí, eso... que he dich... (crec que he pogut sentir
el “click” que s’ha fet al seu cervell i que ha fet que es tapés la boca amb la
mà) OOOH!!
- Em... doncs no. No tinc folis. Millor que demanis FOLIS la pròxima vegada!
- ¡Perdona, perdona!... Es que no domino bien... ¡¡Qué vergüenza!!... AAAAARGH!!!
I així, assajant el vermell radiant que adquirirà aviat,
quan vingui la calor de veritat, ha marxat de la llibreria. Cal dir que jo m’he
contagiat una mica, de tanta vermellor...
Per un moment, al meu cap han ressonat les paraules que, cert idiota que coneixia, pronunciava cada cop que explicava alguna de les seves aventures d'estiu: "¡Si es que en verano, las guiris vienen a lo que vienen!"
