Adults en edat de jugar

Es suposa que quan arribem a l’edat adulta, el nostre comportament varia. Actuem amb molta més responsabilitat, fent les coses d’una manera molt més reflexiva i meditada, sempre utilitzant la major maduresa mental que ens dóna l’experiència. Bé, això almenys en teoria, perquè hi ha moltes situacions on el nostre nen interior surt a l’exterior i llença per terra qualsevol posat seriós que, durant llarga part del temps, haguem volgut simular. Vet aquí uns quants exemples:

- Els sopars amb colla: Poden ser de cap d’any com el d’avui, d’empresa, d’amics, d’agrupació cultural o d’antics membres de l’Associació de Gent que vol Abolir l’Utilització de Massa Quantitat de Perfum en Una Mateixa Persona, el resultat és el mateix. En un sopar d’aquestes característiques sempre ens trobem amb un comportament conjunt (en el qual també hi participem, amb molt de protagonisme) que ens fa recordar a edats passades molt més esbojarrades. Per alguna raó, sempre és el que durant tot l’any sembla el més seriós el que acaba pujant a la taula per ensenyar els seus calçotets de Bob Esponja. Per cert, les víctimes són sempre els pobres cambrers... És inevitable que acabin rebent alguna típica broma, netejant alguna cosa que algú massa begut ha vessat o quedant-se amb tres flams amb nata que, misteriosament, no hagi demanat ningú.

- Esdeveniments esportius: Si juguem amb un nen petit a un joc de taula, ens farà gràcia els seus intents d’utilitzar regles pròpies al seu favor, si veu que va perdent. Si al final no guanya i acaba fent morros, l’alliçonem dient-li allò de que “de vegades és guanya i de vegades es perd”. Hores després, som capaços d’ actuar de la mateixa manera que el nen davant del televisor, quan el nostre equip (de l’esport que sigui) va perdent. Als recintes esportius, aquest comportament s’accentua i es barreja amb un estat d’eufòria col·lectiva que provoca que alguns es disfressin amb una perruca taronja i es pintin la cara, sense saber exactament perquè. El que és inevitable és veure a aquell company que ens va ensenyar els calçotets de Bob Esponja durant el sopar de feina, amb la mateixa peça de roba interior a la mà i cridant les consignes del seu equip, mentre els va agitant amb alegria.

- Al carrer, en presència d’una pilota: Qui no ha passat pel costat d’un col·legi i s’ha trobat amb una pilota que sortia del mateix i botava al seu costat? Quan els nens s’enganxen a la tanca i ens demanen amb cara de pena la pilota, a quasi tots els que comptem amb un cromosoma Y se’ns dibuixa un somriure a la cara i pensem: “la torno al col·legi amb un xut, amb l’efecte aquell que tan bé se’m dóna”. I això és el que intentem. El problema és que el nostre xut no és tan genial, la pilota s’acaba estavellant a la tanca i surt rebotida molt més lluny del que havia caigut en un principi. Després de mirar si algú ens ha vist, de fer una carrera forçada per buscar la pilota i de que els nens ens mirin en silenci esperant no ser com nosaltres quan siguin grans, fem arribar, per fi, de manera correcta la pilota. O sigui, passant-la amb les mans per sobre de la tanca. Després, marxem tan ràpid com ens deixen les nostres cames.

- A un casament: Aquí fem coses semblants a les que he explicat unes línees més amunt sobre els sopars en colla, amb l’afegit de ser molt més llarg, anar amb roba d’etiqueta que, misteriosament, es va convertint en roba d’esport durant l’esdeveniment, i de quedar amb els peus destrossats per la mania de voler estrenar unes sabates noves. Com que en tots els casaments hi ha l’assistència de nens, aquests es solen quedar en un racó espantats pel comportament estrany que troben en els més grans. El pitjor de tot, es que acabem veient al company que sol portar calçotets de Bob Esponja cantant una cançó de l’època dels nostre pares, mentre toca la banda de música. Inevitablement, l’actuació acaba amb ell mostrant, una vegada més, els seus calçotets... els quals, evidentment, són d’etiqueta... que estem a un casament!

L'informe del follet Sanuk

Sanuk va presentar, amb les mans encara tremoloses, el pergamí amb l’informe sobre l’estat de la humanitat. Ha estat horrible, germans, va dir amb un fil de veu, dirigint-se a tots els membres de l’assemblea que havien d’estudiar-lo. Cada 182.500 cicles solars, l’assemblea que representava a totes les races d’éssers existents de Terra Màgica (la qual era una terra màgica de debò no un parc d’atraccions, com en un principi a alguns els hi pot semblar) triava un dels seus follets més preparats perquè sortís al món que els humans anomenen “real” i avalués, mitjançant un meticulós estudi , si la humanitat estava prou evolucionada com per poder conviure amb ells, i així poder beneficiar-se de la màgia que els envoltava però que havien decidit ignorar . Zora, presidenta de les fades del bosc i cap del consell, va començar a llegir l’ informe amb veu ferma i clara, mentre la resta del consell escoltava en un quasi reverencial silenci:
La humanitat no està preparada per saber de la nostra existència i conviure amb nosaltres. És més, semblen estar en un estat de salvatgisme com mai abans s’ha pogut descriure en cap informe anterior. Per poder estudiar als habitants de Món Real, vaig decidir barrejar-me amb ells en la seva seu més sagrada. En un principi vaig pensar que era, a l’igual que passava en l’estudi passat, una d’aquelles construccions que ells anomenaven “Església”, on es solien reunir tots els membres d’un poblat per adorar a la seva deïtat durant una estona... però em vaig equivocar. Aquell nou recinte sagrat l’anomenaven “centre comercial”, i en ell s’aplegaven, de manera caòtica i desordenada, quasi tots els membres de tots els poblats que l’envoltaven. En els casos de devoció més extremes, alguns humans podien romandre en ell pràcticament un cicle solar sencer. De sobte, vaig veure la realitat: no era un culte a una deïtat, sinó una reconstrucció del mateix infern. Hi havien homes agenollats implorant pietat perquè volien sortir d’allà; dones embogides que no paraven d’agafar i regirar del dret i de l’inrevés tot el que trobaven; nens declarant la guerra als seus ascendents, mentre s’abraçaven a mil i un objectes; esclaus fent girar una mena de cintes que no paraven de donar voltes i que transportaven en molt poc espai, i de manera inútil, els objectes que agafaven la resta d’humans; persones carregades amb pesos impossibles de portar; parelles separant-se al discutir sobre els seus parents; olors penetrants que et perseguien; calor asfixiant; sons que en un principi semblaven agradables però que posaven a proba la cordura de qui els sentia, ja que es repetien una i una altra vegada; humans plorant desconsolats després de mirar dintre del sac on guarden l’or i alguna classe de substitut fet a base d’un material anomenat “plàstic”; homes i dones agafant de manera desesperada una quantitat d’aliment que, sense cap mena de dubte, han d’estar destinats una pròxima, llarga i cruel guerra; veus enganyoses i endimoniades, que semblaven sortir de tot arreu i que anunciaven una i altra vegada que ja havien arribat un tal Nadal, unes claus santes i tres reis d’orient... En resum, tota una orgia de caos i destrucció organitzada per uns éssers que no poden ser etiquetats d’una altra manera que no sigui com a bàrbars.
Una vegada va acabar de llegir l’informe, Zora va aixecar el cap i va dir mirant a tots els assistents: I si ens oblidem ja d’una vegada d’aquests pringats? Cada 182.500 cicles solars ens espanten d’una manera diferent...

Bones Festes!

Poders d'invisibilitat a l'estació

L’estació de trens de Girona és potser el lloc més fantàstic que hi ha en tota la ciutat. Això no ho escric perquè m’emocionin gaire els trens, ni perquè l’arquitectura del recinte em sembli excepcional, ni perquè la Renfe sigui la patrocinadora encoberta d’aquest blog, ho dic perquè és un dels pocs llocs que conec on poden passar coses quasi surrealistes o de ciència ficció.
Això ho comproves en el mateix moment en què seus a esperar qualsevol cosa i... de sobte et tornes invisible! La gent passa pel teu costat i no et veu! De sobte, apareix un conegut i tu aixeques el braç per saludar-lo... i mig segon després l’encongeixes amb un mig somriure de salutació (o sigui, amb cara d’idiota) i preguntant-te d’on treu aquella persona la increïble velocitat amb què acaba de passar, i que no havies vist mai abans. Tens una petita sensació de ridícul i mires als costat per veure si algú t’ha vist... però tranquil, ningú no se n’ha adonat. Ets invisible.
Una vegada has assumit el teu nou súper poder, fas el que fa la resta de gent que està asseguda als bancs de l’estació i que gaudeix de la mateixa situació (excepte un que llegeix el diari): observes la gent i escoltes converses de tot tipus. Com a mostra, us poso uns quants exemples reals d’aquestes situacions:
Un dia em vaig assabentar, gràcies a unes quantes persones grans que solen seure sempre per allà, que el dinar que serveixen al centre de la tercera edat de l’avinguda Lluís Pericot és excel·lent. També vaig conèixer de manera involuntària part de la vida d’una infermera, de vint-i-pocs anys, a la qual a un dels tertulians li agradava grapejar amb diverses excuses mentre es feia l’innocent (i això va fer-me adonar que hi ha coses que els homes no superem ni amb l’edat... això sí, sembla que amb el temps dissimulem millor). En resum, no es tallaven amb els comentaris... És clar, com que eren invisibles...
Un altre dia van seure a prop meu, en els seients d’invisibilitat, dues noies que discutien de les coses que més els agradaven d’un noi. En aquell moment em vaig adonar que, igual com passa a la majoria d’homes, i malgrat que els anys no perdonen, sóc un ignorant pel que fa a les dones. Després d’analitzar molt (i d’avaluar els diversos exemplars que anaven passant davant nostre), van arribar a la conclusió que es fixaven molt en les mans dels nois i en les sabates que portaven. I això em va causar un petit trauma (les mans i les sabates???), ja que, per primera vegada en la meva vida, em vaig fixar en les meves mans per adonar-me que tinc els dits una mica deformats, conseqüència dels divuit anys que vaig practicar bàsquet (i molts cops de pilota a la punta dels dits). Considerant que el meu calçat sol consistir en unes esportives que es volen camuflar amb la forma i el color de les sabates, de manera no gaire elegant, no superava la prova de les dues noies ni de conya. Així que això era el que havia fallat durant tot aquest temps... Algú em podria haver informat durant la meva adolescència!
El pitjor dia va ser el que havia de marxar a Barcelona a fer una entrevista a una actriu i havia d’agafar un tren a primera hora. Com sol passar en aquests casos, arribava tard i pràcticament ni tenia temps de comprar el bitllet. Vaig anar corrents cap a l’escala número 2 (la que sol donar a la via on s’atura el tren que va a Barcelona), quan vaig veure al monitor que el tren s’aturava a la número 4. El canvi de sentit brusc que vaig fer, la velocitat i el terra acabat de fregar van provocar que acabés caient de manera estrepitosa. Quan vaig aixecar una mica el cap, em vaig adonar de la situació: no seia en cap banc i en aquell moment no era invisible... però almenys la gent era educada i intentava aguantar-se el riure.

P.D: Oi que els nois encara us esteu mirant les mans?

Mr. Scrooge tenia raó!

Mentre intentem superar com podem els interminables brots de grip (A, diuen), la fred sobtada, les pluges i els dies més foscos de tot l’any, arriben les festes de Nadal, les quals solen tenir conseqüències molt negatives per tots els nostres tipus de salut (ja sigui física, mental i/o de la nostra butxaca). Si comencem a enumerar el que fem durant tots aquests dies comencem a notar una sensació d’estrès que, segurament, ja arrossegarem durant tot l’any:

1) Col·lapse de reunions familiars.
En pocs dies hem de celebrar la nit de Nadal, Nadal, Sant Esteve, any nou i dia de Reis, la qual cosa aprofitem per quedar, segons una estratègia de torns molt ben dissenyada, amb tots els membres de la nostra família (i part de la dels altres). Després de tots els viatges que hem de fer i tota la gent que hem de rebre (cas en el que, a sobre, la feinada que s’ha de fer a casa és impressionant), acabem amb el síndrome de l’executiu que no para. Això per no esmentar els constants recordatoris que et fa el teu cosí tercer de perquè no l’aguantes.

2) Menjar que surt per les orelles.
Tothom ens oferirà grans àpats amb tota la seva bona voluntat i, com que el que ens posen per davant ens agrada molt i solem ser bastant golafres, acabem tornant a la feina amb 10 quilos de més i unes ganes increïbles d’estirar-nos a terra per no fer absolutament res.

3) Despeses exagerades.
Les ganes que es sol tenir per cobrar la paga extra per aquestes dates, es torna depressió en veure la velocitat amb la qual aquesta queda totalment fulminada. Amics invisibles, Nadal, Tió, Reis, Cap d'any... algú ha dit crisis?.

4) Regals inútils.
Tot i que sempre pensem que aquest any sí que regalarem alguna cosa original, acabem tots regalant i rebent el mateix de sempre: CDs i DVDs diversos, llibres, jocs de play, jerseis, colònies, mitjons... tot sempre seguint una política de no encertar ni de lluny amb els gustos de la víctima que rep el regal. Això sí, com he esmentat en el punt anterior, les despeses per comprar tot això suposaran la nostra ruïna.

5) Nadales a les botigues i centres comercials.
Mentre ens arruïnem i ens trenquem el cap (abans de caure en la redempció i regalar el que he comentat abans), els grans centres comercials i les botigues “ornamenten” el nostre entorn amb constants nadales, les quals no tenen una altra finalitat que voler recordar "l’obligació" que tenim de gastar. Tan maques que ens semblaven quan érem petits i com les odiem als pocs dies de sentir-les en l’actualitat!

6) Pel·lícules no aptes per a diabètics.
Durant aquests dies veiem com tant als cinemes com a les televisions arriben un seguit de pel·lícules nadalenques tan ensucrades que són difícils de digerir. No hi ha qui les vegi sense quedar-se en coma per sempre més. Els nord-americans no tenen més mania que fer milers de versions que es basen en el "Conte de Nadal" de Charles Dickens, amb un personatge com Mr. Scrooge que odia aquestes dates... però si el pobre home tenia raó! I sí, “¡Qué bello es vivir!” de Frank Cappra és una gran, gran pel·lícula... però cal que recitem tots els seus diàlegs de memoria?

Podria continuar ad infinitum (què dir dels pobres universitaris que, a sobre, han d'estudiar pels exàmens que comencen al Gener? I dels sempre patidors comerciants?), però penso que per avui ja m'he ratllat prou...