divendres, 29 de gener del 2010

Trucades inoportunes

No sé si sóc l’única persona que li passa, però no puc evitar tenir-li certa animadversió tant al mòbil com al telèfon fix. Per alguna raó, sempre es decideixen a sonar en el pitjor moment, la qual cosa em fa de vegades pensar si no sóc observat com Jim Carrey al Show de Truman, ja que la gent sembla divertir-se trucant-me en el pitjor moment. Per exemple, sempre tinc alguna trucada quan vaig al lavabo. És una regla que es compleix sempre, per alguna raó que no entenc. No es pot dir que sigui precisament un home de negocis dels que rep 80 trucades al dia, però si he d’anar ràpid a fer el que la naturalesa exigeix, acte seguit sento el so del telèfon seguit per una veu que em crida i que, al adonar-se que no és el millor moment perquè jo iniciï una conversa telefònica, descriu la meva indisposició temporal de manera no gaire subtil ni elegant (la qual cosa sempre em fa pensar que he de canviar d’entorn).
Tampoc falla mai que soni el mòbil quan estic conduint. Com us podeu imaginar, no tinc mans lliures, ni peus lligats, ni res per l’estil. A sobre, acostumo a tenir el mòbil a la butxaca dels pantalons, per el que intentar agafar-lo amb el cinturó de seguretat posat em fa fer unes filigranes que sol acabar amb una distensió muscular que em fa maleir a tot el que es bellugui en aquell moment. Per tot això, acostumo a ignorar la trucada... cosa que deu saber el que truca, perquè no acostuma a donar-se per vençut i em martiritza durant tot el camí. No tan sols sóc com en Jim Carrey al Show de Truman, sinó que em vigilen per GPS.
Si per alguna raó intento descansar perquè estic malalt o perquè no he dormit durant la nit.... doncs sí, no falla mai, també sempre sona o el telèfon o el mòbil. A sobre, per acabar de fer les coses amb mala llet, sempre sol sonar aquell dels dos que m’he oblidat de treure-li el so... a l’altre, ni cas.
El dia en el que no sé ni com fer-m’ho amb la quantitat de feina que tinc, sol ser el també el dia en el que tothom té necessitat de posar-se en contacte amb mi, fent que tant telèfon com mòbil (els quals no puc desconnectar per raons de la mateixa feina) semblin sonar afònics amb tanta trucada: amics, familiars, gent que tinc perduda fa anys, els de les companyies telefòniques que em pregunten si tinc Internet (pesats!), enquestadors que em demanen cinc minuts per saber com menjo la truita de patates, gent que s’equivoca de número i em demana si els hi puc posar la moto a punt, asseguradores, algú que es recorda de mi per si li puc fer un favor, un altre cop els de les companyies telefòniques que insisteixen amb que em perdo una oferta única per pagar menys amb Internet... sempre penso que segur que estan tots observant-me amb una càmera i fent torns per trucar-me, mentre es trenquen la caixa de riure al veure com es va desencaixant progressivament la meva cara amb cada trucada.
Fa anys, quan encara jugava a bàsquet i havia patit l’única lesió una mica seriosa que he tingut en la meva vida (un trencament de lligaments al turmell esquerre), em trobava dormint al meu llit amb la cama enguixada. De sobte, va sonar el telèfon fix que tenia a l’habitació. Sense despertar-me del tot, vaig voler aixecar-me del llit per agafar el telèfon, amb la mala sort de que em vaig entrebancar amb una cadira, vaig perdre l’equilibri i vaig caure al terra de manera que el guix va xocar contra el turmell del peu dret, el que tenia sà... fins aquell moment, es clar, perquè aquest xoc va provocar un esguinç que em va deixar sense poder recolzar cap peu a terra durant uns quants dies. El millor de tot és que quan vaig agafar la trucada, arrossegant-me com vaig poder, va resultar ser... doncs sí, un maleït comercial de telefonia preguntant-me si tenia Internet.

Un viatge del futur al passat

Suposo que totes les feines tenen una part més gran o més petita de pura rutina . Això fa que moltes vegades hi hagi parts de la jornada...